Els nostres viatges

Vol a Mumbai fent una parada a Kolkata. Com que l’aeroport està col·lapsat arribem ¾ d’hora tard, ja ens esperen. Hotel Godwin, ens sembla que sigui de luxe, desprès de dormir en llocs tant bruts i desangelats. La primera impressió sobre Mumbai és bona, encara que arribem de nit i no podem veure gaires coses. La sensació és agradable, sembla que m’hi sentiré bé. Ara si que estem en una gran ciutat, edificis alts, grans avingudes, no sembla tant caòtica ni tant bruta, potser és la foscor. Veiem grans festes dedicades al déu, molta gent, música, llums i colors, els hi diuen “pujas”. Passem pel costat del mar on diuen que hi ha una gran platja, veurem demà de dia com serà tot.

Em desperto aviat, a les 6, des de la finestra veig com es fa de dia en un sector de Mumbai, com que estem en un vuitè pis puc veure les terrasses i les teulades dels edificis més baixos, una cúpula i el port, la part amb grues, algun edifici bonic, altres d’alts, carrers amb arbres, palmeres i molt soroll de corbs. Desprès d’esmorçar passegem pel barri, que és el de Colaba. Ens arribem fins l’hotel Taj Majal, que està a prop i a la porta dels anglesos, que és com un gran arc, hi ha moltes botiguetes que estan obrint, barbers pel carrer, paradetes que fan collarets de flors per portar als déus dels temples, parades de sabates, de roba, una mica de tot. A ¼ d’onze ja estem a la recepció, ens venen a recollir per portar-nos a l’aeroport, però quan estem pel camí, sorpresa!!! Hi ha una vaga de transport i dos autocars bloquegen els carrers que porten a l’aeroport, comencem a anar per camins alternatius, però ens quedem atrapats en un embús descomunal. L’avió surt a les 12,25 i ja ho són, no sabem si estem lluny o a prop de l’aeroport i ens comencem a preocupar. El guia està tranquil i ens diu que no patim que han retardat l’avió i arribarem a temps. Tot és possible, o sigui que tranquil·litat i bons aliments. Arribem a l’aeroport a 2/4 d’una i veiem a la pantalla que l’avió sortirà a les 14.00, estem de sort, embarquem les maletes i ens esperem. El problema era que ahir per la nit un avió de la Sahara Airlines va tenir problemes en l’aterratge i encara està la pista ocupada per l’avió i inoperant. Arribem a Bhuj a les 4, dues hores de retard. Ens trobem amb el conductor-guia que es diu Kuman Sing. Desprès de deixar les maletes a l’hotel fem cap a la policia per obtenir uns permisos per poder visitar unes poblats l’endemà. Tot això ens pren temps, ja que primer s’han d’omplir els papers, una persona ha de posar un segell, marxar amb el cotxe fins a una altra oficina on un superior ha de posar-hi la signatura. Ja tenim els permisos, el següent comprar aigua, estem a 37 graus i fa molta calor. Per acabar d’omplir la tarda anem a un poble a 7 km. De Bhuj on hi viuen els Rabari, que són famosos pels brodats que fan les dones. Les que veiem van vestides amb faldilles negre i uns cossos tot brodats i amb mirallets incrustats lligats al darrera amb unes tires, sense esquena. Al cap porten un mocador, van molt enjoiades, arracades, grans collarets, uns dels que penja una caixeta allargada, braçalets per tot el braç. Veiem les ruïnes d’una casa que va quedar dempeus desprès del terratrèmol, és molt maca, feta de fang però amb les parets decorades com els brodats, amb pedres incrustades. Estan preparant una festa religiosa i cuinen una pasta dolça. Ens porten a una casa on fan brodats, en comprem un de record. Tornem a l’hotel on hi comprem uns petits moneders brodats.

A les 8 sortim a veure poblets. Khauda, Dhordo, Ludis, Hockva i Bhirandiara. Queden poques cases originals ja que van ser derruïdes pel terratrèmol del 2001, però les que han reconstruït són semblants a les originals, però de formigó, generalment rodones. Al primer poble anem a una casa on es dediquen a l’estampació de roba amb resines. Ens ensenyen el procés, un noi barreja els pigments amb la resina, agafa una mica i se la posa a la mà, amb un palet la remena i l’estira, quan queda un filet prim el posa sobre la roba i va estirant i fent el dibuix, la resina queda enganxada a la roba com si hagués dibuixat amb un retolador, llavors doblega la roba a ran del dibuix i la prem, el dibuix queda simètric a l’altre costat. En comprem una de record. Molt interessant no ho havia vist mai. La segona visita és a un home que fa campanes i esquellots amb planxes de metall, que ell mateix fon, en fa una des de l’inici, també en comprem algunes. La tercera visita és a uns que fan coses de fusta, les tornegen i les pinten en el mateix torn, el fan anar amb el peu. Li donen una capa de pintura vermella i a sobre amb un pal de color li van afegint els colors del pal, fent formes i ratlles, llavors l’eixuguen amb un drap i fan les aigües. Comprem una forquilla i una cullera. Les dones continuen anant molt enjoiades i amb robes de colors molt vius. El segon poble és semblant, allà anem a una casa on hi ha músics, un toca un ferro que es posa a la boca, l’altre toca un tambor fet amb un gerro de terra i una pell que mulla, estira i posa sobre el broc, aquest que és més jove també canta, ens ensenya dvds i cds de la seva música, n’hi comprem. També anem a una casa on tenen brodats i robes. Anem cap el tercer poble on ens rep una senyora que fa uns brodats molt bonics, ha estat a Paris representant l’India a una Fira Internacional, té tota la cas plena de retalls de diaris i fotografies, ens assentem juntes al terra i ella somriu molt, es posa maca perquè li fem fotos. Vaig amb ella a veure com preparen el dinar, dahl, xapati, alo i arròs blanc, tot molt bo i gens picant. Dinem al terra sobre unes catifes i un mocador per tovalles. Desprès de dinar ens treu tot de coses que fa ella, totes molt boniques però massa cares, encara tenim molt viatge per davant. Li comprem una camisa per mi i ella ens regala una peça quadrada brodada. Ens fotografiem juntes i no ens cobren el dinar, molt amables i simpàtics. Continuem el recorregut, passem per un poble on allà on anem tot són homes i van vestits a la manera pakistaní, pantalon i camisa llarga d’un sol color, però porten mocadors al cap de flors de colors molt vius, roses, blaus, verds. Al ser de pell fosca destaquen més els colors i estan molt atractius. En el següent poble les cases estan pintades per fora imitant els brodats, surten de les cases i ens volem vendre de tot, al final els hi comprem uns braçalets pels turmells, estan una mica rovellats, ja que són vells, però així els ajudes una mica. En Kuman ens explica que l’estat vol promocionar l’artesanat i per això sols pots comprar coses als pobles o a les botigues oficials, així ajudes a les persones que hi viuen evitant els intermediaris i el benefici és millor pels artesans. El govern fixa els preus i així no hi ha qui se n’aprofiti. Tornem cap a Bhuj creuant una part del desert del Kutch. Carreteres bastant bones, ens creuem amb camells, vaques, cabres... però no tantes com a Assam. A la ciutat de Bhuj, que va ser molt afectada pel terratrèmol visitem el Palau que havia estat dels Maharajas, està molt danyat, però encara té sales i espais que es poden visitar. Es veu molt vell i abandonat. El millor que té és la sala dels miralls, tota la paret està plena de miralls rococós, un al costat de l’altre, a més de mirallets a les columnes i per tot arreu, les portes són molt treballades, una de marqueteria molt bonica. Per fora tot mig cau, hi ha balcons trencats, esquerdes i parts desplaçades, sembla que en qualsevol moment pot caure tot. Visitem un temple hindú, mols colors i escultures. He de quedar-me al pati, ja que hi ha un àrea on no hi poden entrar les dones, jo ja era a dins i en Kuman molt preocupat ha vingut a buscar-me i m’ha dit que esperés fora. Anem també a un cementiri amb grans mausoleus d’estil mogul. Arriba un cotxe i un home ens diu que hem de marxar, que està tancat, s’enfaden una mica amb en Kuman, però l’Àngel hi posa pau.

Sortim aviat per anar a Gondal, parem a un taller on estampen roba amb uns motllos de fusta amb dibuixos gravats, els suquen en tinta i premen sobre la roba, llavors l’assequen al sol. Comprem 4 peces grosses i una petita, ens regalen uns funda de coixí i una coixinera. Els hi compro uns motllos per en Xavier. Les carreters són bastant bones hi ha uns 30 Km d’autopista de peatge, i d’altres trossos amb grans forats, ja que posen l’asfalt directament sobre el ciment i es fa malbé més sovint. A Gondal estem allotjats en una casa d’hostes que pertany a un Palau d’un Maharaja, l’habitació és molt grossa, té sofà, 2 butaques, una tauleta, una chaise longue, un secretaire i tauletes, comunica amb una altra sala o vestidor i amb el bany amb banyera inclosa, tot un luxe!!. Caminem pels jardins del Palau i ens ensenyen la col.lecció de cotxes antics, uns 30 i un vagó de tren que utilitzava el maharajà quan viatjava. Visitem dos palaus i un temple hindú. Anem a una granja de vaques del temple, on tota la llet que es recull és per ells, les vaques estan molt ben cuidades, porten el cap adornat. Sopem amb una parella de francesos que s’allotgen allà, ells venen de Rajastan i ho troben tot deixat, en canvi per nosaltres tot és un luxe.

Sortim a les 8,30 cap a l’estació, ja que els francesos ens diuen que l’edifici val la pena, no li trobem cap encant especial. Anem per una carretera recta i estreta, passem per pobles de cases i edificis vulgars, de tant en tant veiem una mesquita o algun palau. Parem a veure un temple hindú, res d’especial. Arribem al nostre destí, Diu, a l’hora de dinar, el poble està en una punta que fa l’illa, connectada al continent per un pont. Dinem peix, un calamars amb suc, amb patates fregides i amanida, es pot dir un bon dinar. En acabar anem a l’hotel que està a Nagoa Beach, és un tipus resort amb piscina, correcte. Caminem per la platja on trobem una colla de nois una mica beguts, que no ens deixen en pau, anem a banyar-nos a la piscina. Per la tarda anem a voltar amb el cotxe, visitem algun poble amb esglésies colonials, fetes pels portuguesos, ja que aquella zona de Diu era colònia portuguesa. Les esglésies tenen la façana barroca i estan blanquejades, a dins tenen el blanc trencat amb blau. Baixem caminant fins a les roques a ran de mar on hi ha un petit temple dedicat a Shiva, té 4 lingams de diferents mides. El paisatge és bastant pelat, en el terra hi ha grans escletxes, l’herba és seca, a la sorra de la platja hi creix com una molsa o algues. En arribar a Diu, deixem el cotxe aparcat i anem a caminar, els edificis són colonials i estan molt degradats, les botiguetes no tenen cap encant, anem a la part continental i ens arribem a un lloc on assequen peix, semblen cintes, el lloc fa molta pudor. Els pengen en uns fils lligats de dos en dos per la cua. Les dones seuen fent una rotllana i van lligant i netejant els peixos, hi ha nens jugant i pescant. És l’hora de la posta de sol, gaudim d’ella des d’allà veient els vaixells que han tornat de pescar. Anem a sopar al costat del mar unes gambetes pelades petitones, els hi demanem si en tenen de grosses i ens diuen que en poden tenir per demà dinar, quedem que hi anirem.

Ens llevem aviat, ja que volem anar a un poble que no està lluny on fan un mercat de peix, ho hem llegit a la guia i creiem que pot ser interessant. El poble es diu Varakbara. Quan hi arribem està en plena activitat, els vaixells plens de peix el descarreguen, les dones amb plates al cap l’agafen i el porten a un espai del terra on l’aboquen i allà mateix altres dones el venen. Hi ha petits vehicles carregats amb barres de gel que venen i esmicolen, el terra està ple de palanganes plenes d’aigua on renten els peixos. El color dels vestits de les dones, li dona vida, van i venen, totes van molt enjoiades. Els vaixells, estan plens de banderoles, tot és moviment. Les cases de l’entorn es veuen molt miserables, els nen petits que es lleven de dormir van bruts i despullats i fan les seves necessitats al carrer al davant de la casa. Hi ha molts corbs esperant les sobres. Caminem entre les dones, que regategen i discuteixen, hi ha moltes varietats de peixos, grans i petits, de morro llarg i de cap aplanat, de diferents formes, calamars i gambes petites. No parem de fer fotos. Quan ja es va acabant el peix, recullen i marxen, nosaltres també, tornem a l’hotel a esmorzar.

Visitem el fort de Diu, construït pels portuguesos, ben conservat, en acabar passem pel mercat on compro braçalets per les nenes i enganxines per les mans o la cara. Veiem també la porta d’entrada a Diu, que és un gran arc. Dinem les gambes que varem reservar ahir, ens les fan a la planxa, però sorpresa, són empanades i fregides, que hi farem, al menys són grosses i senceres. Fa molta calor. Per la tarda fem el mandra per l’hotel, fins que anem a un lloc a veure la posta de sol.

Avui cap a Somnath on hi ha un important temple hindú, lloc de peregrinatge. Va ser derruït algunes vegades pels musulmans i ara hi tenen moltes mesures de seguretat, no et deixen entrar les càmeres ni els mòbils, hi ha militars armats a l’entrada i per altres llocs del temple. La pedra de que està fet és esculpida, la portalada és de marbre i té grans portes platejades i repujades. Està dedicat a Shiva i a l’entrada hi ha la vaca i la tortuga, està ubicat al costat del mar i prop de l’entrada hi ha moltes parades, també n’hi ha pel terra on venen espècies, canyella, anís estrellat, pebre, panses i d’altres. Prop de la platja hi ha dos camells molt adornats que fan passejades als turistes. Continuem la ruta i parem a Veraval on hi ha un port amb milers de vaixells, l’aigua és d’un color morat, degut a la porqueris que hi deu haver, la pudor és insuportable, fem la foto i marxem corrents. Seguim fins a Sasan on comença el Parc Sasan Gir, santuari del lleó asiàtic. Ens instal·lem al Lions Safari Camp, que està compost de 10 grans tendes amb bany inclòs, és tot un luxe, fins i tot hi ha banyera i w.c. Dinem allà mateix i a les 4 anem cap a la recepció del parc on ens apunten per fer el safari de demà, veiem el museu dedicat principalment als lleons i d’altres animals que viuen al parc, també fa referència ala població humana, que bàsicament és vegetariana i no fa mal als animals. Tornem al campament on l’Àngel fa una partida d’escacs i en Juan i jo anem fins al riu i fem petar la xerrada amb en Kumar i un seu amic que fa de guia d’un americà.

Dempeus a des 5,30 per sortir a les 6 de safari. Primer paperassa i pagar, llavors al jeep. Ens cobren 5 dol.lars per màquina de retratar o filmar. El jeep és un Maruti sense sostre, anem nosaltres tres, el conductor i un guia al darrera. A la poca estona d’entrar veiem un lleó, bastant a prop, és molt gran. L’animal que més veiem són shinkaras, uns cèrvids marrons amb taques blanques i els mascles adults amb grans banyes. Ocells, un cocodril, un llangardaix groc, búfals blaus i simis. El jeep del davant queda atrapat al fang i entre uns quants que van parant el poden treure. Estem dues hores i mitja donant voltes, la jungla és bonica, grans arbres amb arrels que aguanten les branques, herba seca, unes flors petitones d’una herba alta, encara bastant verd i amb rierols que creuen pel terra. A les 10 som al campament per esmorzar, relax fins l’hora de dinar i de safari un altre cop. L’itinerari és diferent, primer anem cap a una presa on hi ha una torre per veure els ocells, encara que ara no és la millor època, veiem algun cormorà, uns ocells blancs i d’altres més foscos amb el bec vermell, periquitos. Trobem una colla de simis que salten d’arbre en arbre, un camaleó i sargantanes petites de cua molt llarga. Per arribar a la torre hem de creuar el pantà i ho fem pel lloc on hi ha el desnivell, pel mig de l’aigua, veiem el precipici al costat, sembla mentida que allò sigui un camí. Tornem a la jungla, no veiem cap més lleó, veiem uns deer, que són ungulats grans i de color clar, alguns amb gran cornamenta, molts shinkares com al matí, quan ja es fa fosc tornem al campament, hi ha gent que ha vist tres lleons o tres vegades el mateix, no ho acabem d’aclarir.

Sortida cap a Junagah on parem a visitar la ciutadella d’Uparkot, no és que sigui cap meravella, la porta d’entrada és triple, el millor é el pòrtic hindú, pels treballs de la pedra, a dins hi ha un canó de 5 metres de llargada i al costat un altre de petit, una mesquita en bastant mal estat i unes coves budistes en les que hi havia viscut uns ascetes. Passegem una estona i ens trobem amb un grup d’Assam, ens demanen per fer-se fotos amb nosaltres, en fan una pila, els hi donem l’adreça perquè ens les enviïn, veurem. Anem a veure la pedra d’Ashoka on hi ha una inscripció dels 14 edictes a seguir, estan gravats en una gran pedra de granit i per protegir-la han construït un edifici. És de 250 anys abans de Crist. Té gravades les mateixes normes en sànscrit, les va fer gravar un monarca dels Gupta al segle V. Desprès anem a la necròpolis dels Nababs de Saurashtra. És el més bonic, columnes molt treballades i moltes cúpules del tipus ceba, al costat hi ha el Mahabat Maqbara amb cúpules i pinacles, té 4 minarets amb una escala exterior helicoïdal, enrotllada com si fos una planta grimpadora, llàstima que estigui tot molt abandonat. Continuem el camí fins a Palitana on hi arribem a les 3, ens instal·lem a Vilay Vilas, que és una casa senyorial del 1906, on els propietaris, l’àvia i la família del seu fill hi viuen i lloguen habitacions. Ens donen una habitació a la planta baixa, que dona al porxo que rodeja la casa i al jardí. Fa molta calor, sols hi ha un ventilador al sostre. Desprès de dinar anem a caminar pels voltants de la casa, visitem alguna casa dels treballadors de la mansió, es veuen molt senzilles, pel camí pugem en una shikara i veiem gent que torna de treballar amb remats de burrets que els serveixen de transport i per càrrega.

De bon matí anem cap al poble de Palitana, ja que la casa és al camp. Allà hi ha molt moviment, molta gent, peregrins i carrosses, elefants, uns quants gurus amb corones daurades al front seguits de gent vestida igual, fan ofrenes als déus i canten, estem una estona veient l’espectacle i comencem a pujar cap a dalt de la muntanya on hi ha molts temples. Hem d’arribar-hi abans de que faci massa sol, hem de pujar 4000 esglaons i a ple sol, pot ser horrorós. Hi ha homes que fan de portadors, els hi diuen dalis, porten una cadira de platja lligada sobre dos trossos de bambú, la gent s’asseu i entre 4 el porten sobre les espatlles. En Juan n’agafa un, nosaltres pugem a peu. La pujada no és massa forta, els esglaons són amples i no gaire alts, alternant amb espais pavimentats i plans, hem de pujar 700 metres, trobem petites construccions on et pots asseure a l’ombra. Tardem unes dues hores fent alguna aturada, no ens cansem massa. En arribar a dalt entrem en una munió de temples rodejats per una muralla, a l’entrada n’hi ha un de musulmà on les dones que no tenen fills van a demanar quedar prenyades i si ho aconsegueixen porten bressols com a ofrena. Anem recorrent tot el recinte, temples de totes mides amb les parets de pedra esculpides, elefants, tigres figures humanes ballant i tocant instruments, guerrers, de tot, no saps on mirar, n’hi ha tants. Són temples jainistes, la divinitat és una estàtua asseguda amb les cames creuades i les mans a la falda. N’hi ha de totes mides i de tots colors, totes tenen els ulls brillants i els llavis pintats de vermell. A la part baixa hi ha el temple més important que és el de Adinath o Adishvara i a la part superior el de Chaumukh, on hi ha 4 estàtues d’Adinath de marbre blanc, mirant una cap a cada punt cardinal. De vegades les mans i els peus són de plata, porten corones i peces d’or o plata pel cos, alguna té incrustacions de pedres precioses. Les portes també són molt boniques, la majoria de fusta i algunes recobertes de plata o metall amb incrustacions clavades amb claus. Passegem i pugem a la muralla des d’on veiem tota la panoràmica. A l’interior les cúpules estan decorades i algunes pintades. Segons el nostre guia el primer temple es va construir el segle X. Sols hi trobem els que netegen i posen flors als déus, ja que cada dia els han de rentar i canviar les flors. Sols hi ha uns 15 o 20 peregrins, ja que és època d’insectes i els jainistes no els poden aixafar ni matar, per això porten un mocador a la boca perquè no els en hi entri cap, ja que el podrien matar. Per la nit tothom marxa dels temples menys els guàrdies de seguretat, que vigilen les coses de valor. Baixem per l’altre costat que é més recte, però també amb molts esglaons. Trobem gent treballant, arreglen els esglaons fets malbé, hi ha homes i dones. Abans d’arribar a baix hi ha dos temples, ens hi parem a descansar. La casa on estem queda més a prop d’aquest costat. En Kumar ja ens espera i ens porta a casa, una bona dutxa i a dinar. A la tarda passegem per Palitana, que és una ciutat de peregrinació, el carrer principal està ple de botigues artesanals i cases antigues, que són les que utilitzen els peregrins per a dormir quan venen. Més tard anem a la casa d’un noi dels que portaven a en Juan en el duli, ens presenta a la família i ens conviden a te, ve tot de gent a veure’ns.

Tornem a matinar per anar a veure el folklore que ahir varem ensumar. Els gurús dels diferents temples van amb elefant o en carrosses daurades i platejades, quan baixen els carreguen en dulis, així no trepitgen el terra i els porten fins a un lloc cobert on fan les ofrenes de flors i canten, hi ha petites bandes, de 3 fins a 7 persones, que toquen instruments, tots van vestits igual. Hi ha molts peregrins que van vestits de blanc i porten un bastó. Continuem fins a Lothal on hi ha les ruïnes i una excavació dels harapans, que van viure del 2400 al 1900 abans de Crist. Visitem el museu on hi ha restes de les excavacions i una maqueta de com era, es veu que hi havia un gran port on atracaven els vaixells de mercaders, ara el mar queda a 15 Kilòmetres. Veiem les ruïnes i marxem cap a Dasada. Estem al Rann Ryder, que són una colla de casetes circulars amb teulada de canya i palla, decorades amb mirallets com els brodats. El lloc comú és una construcció tipus porxo on hi ha el restaurant i un espai amb poltrones i sofàs. Tot enjardinat, molt agradable. Desprès de dinar expedició pels voltants, primer un assentament nòmada, encara que aquest té 3 anys, les dones molt enjoiades i amb robes de molts colors, els nens mig despullats i bruts, les cases són uns quants pals coberts de branques i plàstics, baixem i estem amb ells, però com que anem am un altre jeep de japonesos que no paren de fer soroll i de posar-se pel mig li demanem al guia que ens porti a un altre lloc on puguem estar sense ells. Continuem cap a Dasada, carrerons estrets, botigues, mercats , vaques, búfals i gent. Els nens ens segueixen tota l’estona i quan baixem del cotxe no ens deixen ni moure. Veiem algunes cases per dins, ja més sòlides, amb diferents habitacions. Més pobles i al final anem a un llac on hi ha un arbre molt gros, d’aquests que les branques i arrels es confonen per poder aguantar el pes. Volíem veure la posta de sol, però hi ha núvols i no pot ser. Quan anàvem d’un poble a l’altre hem carregat a tres dones i a un nen petit al que li fèiem por, quan li parlàvem es posava a plorar. Desprès de sopar han vingut sis dones del poblat nòmada, amb els seus fills, a ballar i cantar. Un home tocava el tambor i elles cantaven i ballaven. Ens han tret a ballar, dues japoneses i jo ens hi hem afegit i ho hem passat molt bé. Han aprofitat per mirar de vendre polseres i altres coses que portaven, els hi he comprat un recipient per posar la pintura negre amb la que es pinten els ulls. El ritme era monòton, més lent o més ràpid però sempre el mateix.

Desprès d’esmorzar sortim a fer el que diuen un safari, primer anem a una bassa d’aigua formada per petits llacs i herba on hem vist algun ocell, bàsicament uns de grisos que els hi diuen damisel·les. Estem una estona mirant amb els prismàtics i marxem cap a la part del desert de Kutch, que es coneix amb el nom de Little Ram. Pel camí carreguem a un avi i més endavant a tres homes, els deixem en el poble que està a l’entrada del desert. A l’entrada hi ha una salina on hi ha muntanyes de sal en forma de piràmide allargada i molta gent carregant camions. Seguim i entrem en una gran planura molt seca amb la terra esquerdada, allà hi trobem un ramat de burros salvatges, que són molt més bonics que els domèstics. Ni rastre de cap més animal. Per la tarda anem a Modhera per veure el temple del sol. Són dos edificis un amb moltes columnes i una cúpula mig derruïda, tot està esculpit amb figures i formes, estem estona mirant-les, al davant hi ha la bassa de Rama, que és com una piscina gran i quadrada amb grades que van cap al fons i petites capelletes. El pòrtic d’entrada al temple dona a una sala amb columnes plenes de figures humanes i d’animals, tot minuciosament decorat, el temple s’obre a l’exterior pels quatre costats. Les cúpules també estan decorades i plenes de coloms, fins i tot en un costat hi ha posat una xarxa per evitar que hi entrin i ho facin malbé. Al recinte en un edifici a part hi ha una mena d’exposició de pedres i trossos de columnes que han anat caient i les guarden, un taulell amb llibres que parlen del lloc, però no tenen cap fullet informatiu. Continuem cap a Patan per visitar el Rani Kivav, és com un pou rodó enganxat a una gran bassa-piscina de 7 plantes sota terra, tot amb columnes, per tot arreu es veuen les divinitats esculpides a les parets, pots baixar fins a baix, la part del pou està feta de totxo vist i a sobre hi ha pedres esculpides formant sanefes i replans a tot el voltant. En un costat hi veiem uns ruscos d’abelles enormes, fins i tot a l’entrada hi ha un cartell on t’avisa de possibles picades. Anem a Patan a visitar un taller on fan el saris més cars de l’India, li diuen Patola. Ens ensenyen el procès, primer tenyeixen la seda fent el dibuix que volen i al passar els fils per la teixidora han de coincidir els colors per fer el dibuix desitjat. Les tintures les fan amb arrels, fulles d’arbre i pols de minerals, ens ensenyen els mostrari de colors que s’obtenen amb cada cosa. Tenen molts premis i publicitat de fires a les que han assistit. Tornem al campament i fem un petit recorregut pel lloc, hi ha 18 casetes i n’estan construint de noves, tenen una piscina mig buida i amb l’aigua bruta, hi ha ànecs, gallines i gall dindis, un gos i un petit riuet ple de peixets petits, com els que ens varen donar per sopar.
Avui anirem a Baroda, una ciutat gran, anem per una autopista de peatge, però ningú ho diria ja que hi ha vaques, camells estirant dels carros, rishaws, motos, bicis, gent caminant i molts camions i autocars. Arribem al migdia , hotel Express i dinar a unes galeries comercials que hi ha al mateix carrer. Per la tarda anem amb en Kumar a conèixer la ciutat. Parcs amb palaus, un mausoleu, un museu, un zoo bastant xungo, ens deixa a la part antiga on no hi cap ni una agulla, caos total. No és massa interessant. Anem de compres prop de l’hotel on hi ha moltes botiges.
Deixem la capital per anar a Champaner, primer visita a un temple hindú que hi ha dalt d’una muntanya, s’hi arriba amb un telecabina, des d’on baixem fins a l’entrada del temple està ple de parades amb xorrades, joguines de plàstic, collarets, braçalets i coses de culte. Molts grups escolars, que quan ens veuen tots fan les mateixes preguntes, how are you?, where are you from? What’s your name?, ja estem una mica farts de sempre el mateix. Una gran cua per entrar i per deixar les sabates, arribem fins on hi ha el déu i baixem. Per esperar a en Kumar, que com a bon peregrí ha pujat i baixat a peu anem a fer un cafè a un hotel que hi ha al costat. Al baixar fem la visita a tres mesquites que estan bastant ben conservades i cuidades: Encara hi ha restes d’una muralla i alguna porta de la ciutat fortificada que va ser. Seguim cap a Ahmedabad, la capital. Ens arribem fins el mercat de nit, les parades es posen per la tarda i estan tota la nit, és la gràcia que tenen, el que venen no té massa interès, robes imitant els brodats i mirallets, però de pallet. Entrem en un jardí on hi ha una trobada per celebrar el dia del medi ambient, hi ha molts estudiants, gent fent conferències i alguna exposició. Sopem prop de l’hotel.
Visita a la ciutat, primer a la mesquita Sidi Sayyad Masjid, el que te més important són unes finestres semicirculars que representen l’arbre de la vida, és una filigrana feta de pedra esculpida, n’hi ha 10 de finestres, però sols dues rellevants. Desprès a la Jama Masjid, mesquita construïda al 1656 d’arquitectura mogul, és molt grossa, té un gran pati central amb galeries porticades, a un costat hi ha la sala de pregaries de bonica façana amb dos minarets esculpits, però truncats, la part de dalt va caure a causa d’un terratrèmol, moltes columnes i cúpules dalt la teulada. A l’altre costat hi ha dos mausoleus, un d’Ahmet Shah i l’altre de la seva dona Rani-ka-Hujra, en mal estat, al sortir trobem gent que viu al carrer. Seguint pel barri antic arribem al temple Swami Narayan, un gran pati rodejat de balconades de fusta treballades i pintades de molts colors, l’edifici del temple igual. N’hi ha un solsament per dones. Carrers plens de botigues, el sector de la música on venen instruments, principalment bateries, satres amb la màquina de cosir a fora, barbers, etc. Arribem al pou de Dada Hari, concepte semblant al de Patan, no tant treballat escultòricament, el pou és octogonal, al darrera hi ha la mesquita amb la tomba de Dada Hari. Entrem a d’altres temples buscant música religiosa, un de jainista preciòs. Per la tarda l’Àngel i jo anem al Museu Calico, està en una casa que pertanyia a la família Sarabbai, a dins veiem una col·lecció de pintures i escultures relacionades amb la religió hinduista, hi ha algun tangka i miniatures dels seus llibres sagrats el Mahabarata i el Ramayana, és molt interessant, fem un volt pel jardí de la casa, amb molta aigua i vegetació. Pel matí ensenyen la col·lecció de tèxtils, on hi ha patolas. Al tornar a l’hotel fem un bany a la piscina i esperem al cap de l’agència de viatges que ens vol veure per saber com ha anat tot, ve acompanyat de la seva dona. Xerrem una estona.
Sortim cap de matinada cap a l’aeroport, avió a Mumbai. Ens esperen per anar a visitar l’ONG Aasana, que treballa en l’escolarització de nens i nenes, tant internats com escola de dia i menjador. Passem per les oficines i a l’edifici del costat hi ha un grup de nens i nenes petits que fan classe i dinen allà. Ens desplacem en cotxe per veure l’internat dels nois, ens rep un grup amb les mestres, ens expliquen el que estudien i com es diuen. Una visita rígida, tot molt pautat, suposo que és el que fan quan algú els va a veure. Per la tarda visita a la ciutat, estació Victòria un dels millors edificis que van deixar els anglesos, la mesquita Haji Ali, que està en una illa connectada a la ciutat per un pas , que en pujar la marea desapareix. Veiem la universitat i d’altres edificis victorians, passem pel dhobi ghats, que és un gran espai on renten roba, i més d’un es renta ell, l’aigua és marron, però la roba es veu molt neta, n’hi ha molta d’estesa, es veu que els hotels porten tota la roba blanca a rentar allà. En una llibreria compro uns llibres de cuina vegetariana i per fer nans i rotis, que és el tipus de pa que es menja a l’India. Anem a prendre una cervesa al cafè Leopold, un dels únics lloc on pots beure alcohol, està ple de turistes, és un lloc famós. Anem caminant fins a l’hotel, esquivant als venedors de les paradetes que hi ha per tot el carrer.
Pel matí anem a l’illa d’Elephanta, arribem a la porta de l’India i allà agafem un vaixells que ens hi portarà, el trajecte dura una mica més d’una hora. Allà hi trobem unes coves que són temples dedicats a Shiva. En arribar-hi agafes un trenet que et porta fins a les coves, has de caminar per un camí esglaonat delimitat per les típiques paradetes de records. Caminant i mirant arribem al temple, és una sala quadrada amb columnes de pedra. Hi ha una estàtua de Shiva amb tres cares, d’uns 5 metres d’alçada, el seu nom és Mahesamurti. També hi ha altres representacions del déu en les diferents formes que pot adoptar. L’espai és excavat dins les roques. En entrar m’ha fet l’efecte que entrava en algun lloc egipci, encara que no hi he estat mai en viu, el que conec és de fotografies o vídeos. Dinem al Café Leopold, ja ens hi hem fet assidus, allà podem fumar i veure birra, a més el menjar està bé. Per la tarda caminar per la ciutat, Victoria Station, plena de gom a gom. La sala on venen els bitllets de tren té grans columnes i la part de les vies és d’estructura metal.lica, amb un canvi de claraboies i una mà de pintura seria molt més bonica. Té una gran cúpula on hi ha una estàtua que porta una torxa i una roda. Escultures exteriors, relleus de pedra i dos lleons a l’entrada. També té vitralls a la base de la cúpula. Tot el camí està ple de parades de roba, sabates, collarets, i altres coses. Entrem en una botiga de música i comprem uns CDs. Anem a fer el sopar de comiat al Leopold, per descomptat, en Juan marxa de matinada cap a Mauritius i nosaltres ens quedem a Mumbai fins demà a la nit que anirem cap a casa, fa temps que som fora i ja en tinc ganes.
Pel matí anem als hanging gardens, una passejadeta i ens apropem a les torres del silenci dels parsis, són unes torres molt altes on posen els morts al capdamunt per ser devorats pels voltors fins que sols queden els ossos, és el ritual d’aquesta religió, es veu que la família Tata ho són. És una de les més riques, tenen molts negocis, com el dels camions i cotxes, en veus per tot arreu. No les podem veure, ja que estan rodejades d’arbres, sols se’n veuen trossos. Passem pel davant de la casa on va viure Gandhi, convertida en museu. Anem a unes quantes llibreries per veure si trobem el petit príncep en hindi, però no hi ha manera tots els llibre són en anglès, menys els còmics i els llibres de text. Anem a Kotachiwadi, un barri on les vivendes tenen els balcons de ferro i moltes tribunes de fusta. Dinem al Leopold i per la tarda demanem que ens porti al Chor Bazaar, que és un barri on totes les plantes baixes són botigues de drapaires d’antiguitats, s’hi troba de tot, des d’imatges de sants, mobles, porcellana, vidre fins a recanvis de cotxe, eines i milers de coses impensables, per passar-hi ben bé tot el dia mirant i remenant, si tornem a Mumbai hi farem cap. Per omplir l’estona que ens queda anem a l’hotel Taj Majal, entrem i fem una volta per l’interior i jardins. Sopem al Churchil i a les 8 ens venen a buscar a l’hotel per dur-nos a l’aeroport. Aquí s’acaba la meva primera experiència a l’India, espero poder-hi tornar.

Aeroport, avió a Calcuta i d’allà a Agartala, que é la capital de l’estat de Tripura. En arribar ens espera en Michi, que serà el nostre guia i el Ministre de Turisme per evitar fer cues al passar controls, diria que som els únics turistes que han vist en molt temps. Hotel i visita a la ciutat. Molta gent, rishaws ( Bicis-taxi), auto rishaws, motos, bicicletes, cotxes, calor, humitat, comencem a suar. Busquem el tribal museum, ja que en una informació, de la poca que hi posava que estava molt bé. Ningú sap on és. Acabem veient el Parlament i entrem en un temple hindú. Molt curiós, les capelletes semblen parades de fira, els deus son de molts colors i representes escenes de la seva vida, a l’entrada hi ha lleons, elefants i cavalls, com de cartró pedra, tots de colors vius. Veiem els llocs sagrats on hi ha els deus plens de flors i inciens. Està ple de monjos prims que donen de menjar als peregrins, porten el nas i el front pintats de blanc, el cap rapat i una cueta de cavall al darrera, van embolicats amb un tros de roba. Parlem amb ells i fem unes quantes fotos. Hi ha com una piscineta on es renten, està plena de peixos que obren la boca, com si respiressin tots alhora. Molta calor, no funciona l’aire acondicionat, però tenim un ventilador. Plou i llampega, la llum va i ve. Sembla un viatge molt interessant, ja que és un mon molt diferent del nostre. Totes les dones, gairabé totes porten sari i alguns homes com un pareo. Diferents fesomies, unes amb els ulls més rasgats, pells fosques i d’altres més clares. Ens miren molt i ens pregunten d’on som. No hi ha massa gent que parli anglès, però es fan entendre. Abans de sopar passegem una estona pel carrer de l’hotel, una botiga toca a l’altre, la majoria són de roba i de sabates, les senyores s’asseuen en una fila de cadires i el venedor els hi ensenya les robes pels saris, n’hi ha de tots colors i estampats. Entrem a alguna botiga per xafardejar.

Després d’una nit de pluja el dia ha seguit igual, plovisquejant. A les 8 sortim cap a Udaipur on visitem el Temple Tripurasundari on es veneres els 3 deus que varem veure al temple d’ahir. Hi ha un lloc per fer els sacrificis d’animals, està ple de campanes. Moltes ofrenes de flors i menjar, quan sortim ens creuem amb un senyor que porta 3 cabretes negres amb collars de flors vermelles, creiem que van a ser sacrificades. Davant del temple hi ha una gran piscina amb tortugues i peixos tots molt grossos, la gent va donar-los menjar i els gossos es barallen amb les tortugues pel menjar. Els fidels s’hi banyen.

Veiem un altre temple molt vell i deixat. Edificis de color vermell. La següent visita és el Neermahal Water Palace, que està en una illa del llac Rudrasagar. Era la residència dels maharajas de Tripura. Està molt abandonat, ple d’humitats. Molts pavellons i balcons, torreons i ponts que els uneixen. Hi anem amb barca, ens creuem amb barquetes de pescadors i xarxes per pescar amb estructures de jonc. Continua plovent. Prenem un te al Palau i tornem al poble on dinem en un xiringo del carrer, on ens posen un gran plat i un got, els dos d’alumini, passa un home amb una galleda plena d’arròs i t’en posa una palanganeta que porta dins de la galleda, llavors una dona et posa una mica de verdura, com sempre picant, un tallet de peix i una pica de puré aigualit de llenties. Les taules són com pupitres d’escola per a dues persones. Som una mica l’atracció. Els que passen pel carrer es paren a mirar-nos. Tornem cap a Agartala, pel camí camps d’arròs i cases fetes amb canyes de bambú. Paisatges molt verds, d’un verd que t’entra a dins i et dona pau. En arribar anem directes al banc, ja que a Udaipur ens han dit que no podíem fer-hi l’ingrés per a la companyia turística que ens ha preparat la resta del viatge. Després d’anar d’un banc a l’altre ho aconseguim, tardem dues hores i quart, es van passant la feina d’uns a d’altres. Fins que l’Àngel no es posa fort, tocant-los la fibra dels negocis no capitulen i ens fan la transferència. Sopem en un restaurant a fora la terrassa, tot adornat amb llumetes que varien d’intensitat, anem caminant fins a l’hotel.

A les 5 diana per sortir cap a Silchar, ja que hi hem de ser abans de les 8, el lloc de trobada de tots els cotxes que viatjarem en “convoy” escoltats per l’exèrcit. No ens ve a buscar ningú, en Michi una mica nerviós comença a trucar per telèfon, amb una mica de retard arriba un cotxe que ens porta fins l’oficina, allà ens diuen que el primer cotxe ha sortit a buscar-nos a l’hotel, li toca a en Michi anar fins allà i tornar amb ell. Total que ja són 2/4 de 7. Cap problema, arribem a l’hora, encara ens dona temps d’esmorzar i veure tot el merder de gent, cotxes i altres. Podem sortir amb el primer “convoy”, el conductor és molt espavilat va avançant i al mateix temps recollint paquets i comprant coses que li deuen haver encarregat. Quan arribem a la primera parada de descans, veiem que tots els cotxes paren, però nosaltres seguim, el conductor parla amb un militar del cotxe del davant i el seguim, sols quedem quatre cotxes, dos de militars, un on hi va un ministre i nosaltres. Parem a dinar a un lloc semblant al d’ahir, però en comptes d’arròs ens donen espaguettis, verdura i peix, tot en el plat d’alumini. Continuem el viatge plovent , intensament, fent la xim-xim i estonetes de sol. Trobem parts de la carretera negades. Quan parem fem fotos als pescadors que en una mica d’aigua marró hi pesquen uns peixos grossos. El nostre conductor porta un mocador dels multiusos que li serveix tant per aixugar el vidre del cotxe, ja que se li ha fet malbé un neteja parabrises, com per aixugar-se ell i les sabates. Arribem a Silchar a les 5, el cotxe ens deixa al mig del caos i agafem un rishaw fins l’hotel. Sopem en un restaurant davant mateix on hi ha una colla de dones i nens que celebren l’aniversari d’una d’elles, ens conviden a pastís. Abans d’anar a dormir ens diuen que la carretera que havíem d’agafar demà ha desaparegut sota l’aigua o sigui que hi haurà canvi de ruta, veurem que serà.

Curiositats: per les carreteres hi ha rètols de tant en tant referents als accidents i a la conducció, sentencies divertides com: “Un gat té 7 vides, però tu sols una”, “Drinking whisky, getting risky”, “Els veins t’agrairan poder tornar a veure als seus”...

Com que la carretera havia desaparegut i l’altre no era segura, segons en Michi hi havia guerrilla, farem una gran volta i entrarem en un estat que no estava previst, el de Meghalaya. Tot el dia carretera i manta, plujes, embussos, estones de sol i algun que altre sotrac. El paisatge molt verd, muntanyós i tropical, boires que pugen dels boscos. Parem en un lloc des d’on podem veure Bangladesh. Dinem a Shillong la capital de l’estat en un restaurant xinès on hi ha uns lavabos molt curiosos, hi ha tots els sistemes i sense portes, un al costat de l’altre. Hem passat per pobles amb mines de carbó a cel obert, hi havia piles del mineral i camions carregant, encara que era dificil de veure les boques de les mines. Molts camps de té, generalment a les faldes de les muntanyes, però en auesta àrea son en camps plans, es veu que el té d’Assam és molt bó i conegut. Dormim a Gwahati, la capital d’Assam, arribem una mica cansats de tant cotxe.

Sortim a 2/4 de 6, ja que encara ens queda un llarg trajecte, uns 450 km., de carretera alternada, o sigui bona i bastant tros dolenta. Les primeres hores, dormitegem. Quan arribem a Danipur anem a dinar a un hotel i allà ens trobem amb en Billong, que ens ha d’acompanyar en la visita a Nagaland, ell és de la tribu dels nagas. Mentre dinem, els dos guies van a buscar els permisos per poder entrar a l’estat, ja que s’ha obert al turisme fa poc, la frontera es troba a la mateixa ciutat. En arribar-hi, en Billong va a presentar els papers i tarda molt, cosa que ens fa sospitar, quan torna ens diu que hi ha un problema, com que el permís diu que som 4 persones i solsament som 3, no podem passar. Ens explica que sempre ho havia fet així, ja que el mínim per entrar són 4, afegia un nom d’una altre persona, però a la lletra petita diu que sols poden passar els de la llista i han de ser tots o sinó el permís queda anul·lat. La persona que faltava era una tal Christine, aparentment la companya d’en Juan, els hi ha dit que s’ha posat malalta i ha hagut de marxar. Però no ha funcionat. Ens envien de retorn a Daipur i ens acompanya un policia, que li fan una mica de lloc entre les maletes. Parem a una caserna de policia i baixa el senyor en qüestió portant dos ànecs lligats per les potes, o sigui que no anava a resoldre el problema, sols li hem fet de taxi. Desprès de parlar estona ens diuen que hem d’anar a una altra caserna més important. Allà ens deixen al pati i marxen cap als despatxos, ve un secretari tot ben uniformat i ens dona conversa, ens deixen entrar en un despatxet amb cadires per descansar, ve un càrrec superior i ens explica que ell no ho pot autoritzar, ja que un que ho va fer el van despatxar, els turistes havien fet alguna malifeta, que l’ordre havia de venir de més amunt, segurament del Ministre que havia signat el permís. Ens pregunta, qui som, d’on venim, que li ha pasat a la Christine,..., més o menys com el que ens ha preguntat el secretari, que porta un fulard al coll per no haver de rentar la camisa sovint, i amb la calor que fa!!. Ens tornem a quedar sols, pensant en com es solucionarà o si haurem de canviar de plans. En Billong marxa per buscar a l secretari del ministre, i amb la cara que fa sembla que les coses no pinten bé. Torna trasbalsat, no troba al secretari ni al ministre, com que és dissabte deu estar de cap de setmana. Mentrestant ens han demanat els passaports i els han entrat cap a un despatx, ara si que l’hem feta bona, a sobre indocumentats. Al cap d’una estona ens entren en un despatx del superior de la caserna, aire condicionat, butaques còmodes, una altra cosa. El mateix discurs, les mateixes preguntes i els mateixos arguments, l’autorització ha de venir de més amunt, no poden prendre responsabilitats a no ser que els truqui el secretari del ministre o el ministre en persona, les normes són les normes i les dicten des de Delhi i ells no poden fer res. Sortim ja a punt de llençar la tovallola, però encara no ens han tornat els passaports i això ens dona neguit. De cop sembla que hi ha sorpreses, en Billong ha localitzat al secretari del ministre, ara només falta que li expliqui el problema i a veure que passa, ens diuen que hem d’esperar. Surten del despatx el superior i tot una colla de soldats, ja que amb tot això s’ha fet de nit, ens somriu i ens diu, “congratulations”, ens quedem parats i pensem que potser si que entrarem a Nagaland, en cinc minuts ens tornen els passaports i ens diuen que endavant. Ho hem aconsegit, no se sap ben bé com, després de 3 hores ens dirigim a la frontera i passem!!!. Cap a les 8arribem a Kohima, l’hotel és molt cutre, brut i deixat, la pica del lavabo està trencada i amb un quilo de ronya negra incrustada de fa anys, els llençols humits i amb taques que ja s’hi ha aclimatat, el passadís té una catifa a clapes i les parets estan esquitxades de les escopinades vermelles, degut a l’herba que masteguen. Estem cansats, ha estat un dia intens, intentem dormir.

A primera hora ens dirigim a Khonoma, el poblet de la tribu dels anagamis, ens rep el cap de la tribu i ens ensenya el poblat. És al cim d’una muntanya, com tots els altres, la porta d’entrada és feta de pedres grosses, una sobre l’altre, sense ciment. N’hi ha una de grossa gravada i pintada amb els símbols de la tribu, un cap de miton, que és una barreja de búfal i vaca i un home amb un gran barret de banyes, i símbols rodons. A les façanes de les cases hi ha cranis amb banyes penjats a l’entrada, com més importants són els que hi viuen, més cranis tenen. Hi ha dos o tres forts de vigilància i al mateix temps són el lloc de reunió dels homes. Les places són circulars amb pedres a les vores, n’hi ha 3 on juguen els nens a pilota. Veiem les cases, fem fotos a la gent i a tot el que veiem, ens porten a una casa on tenen objectes antics, on hi ha una escopeta que fa uns dos metres d’alçada i pesa moltíssim. Veiem homes fent cistells de bambú. Parlem amb unes noies que estan fora de l’escola. La vegetació de les muntanyes és espectacular i frondosa, a la vall hi ha camps d’arròs esglaonats, que donen un color verd molt viu al paisatge. Plou una mica i hi ha boira entre les muntanyes. Molt interessant. Ens acomiadem del cap, que anava fumant maria i mastegant betel i tornem cap a Kohima. Passegem uns minuts pel mercat, veiem granotes, cucs, cargols i verdures. Esmorzem i amb cotxe cap a Mokoshung. Fem les típiques parades, té, dinar i problemes intestinals. Mentre en Juan corre a buscar un raconet, l’Àngel i jo anem caminant per la carretera, sorolls desconeguts i forts cants de cigales, una vegetació exuberant. En una paradeta d’un mercat compro una fruita totalment nova per mi, rodona i groguenca i a dins té moltes llavors petites, no és massa dolça, en Juan diu que és de la família de les figues, ves a saber. Quan arribem als pobles on dormim, hem d’anar primer de tot a la policia per registrar-nos i al entrar al poble, generalment el més gran, parar-nos a la barrera i deixar una fotocòpia del permís i els números dels passaports i visats, estem totalment controlats. En una barraqueta hi ha el policies i la barrera és un gran bambú pintat de colors i lligat amb una corda a un contrapès en un costat, un policia aixeca i baixa la barrera cada cop que passa un cotxe. Per les carreteres veiem famílies, on les dones van carregades amb cistells a l’esquena de forma cònica o de panera i plens de troncs de bambú, verdures, herbes i no sé quantes coses més. Els porten subjectes amb una cinta al cap, com una diadema. Els homes porten l’escopeta o el matxet i els nens mandrons. Són molt alegres, sobretot les dones i els nens, de seguida riuen. Hi ha moltes tribus, passem pel territori dels lothas, on trobem un grup de dones que es diuen “elegance womwn association”, que et renten el cotxe a canvi d’un donatiu per recollir diners per ajudar als lothas, parlo una estona amb la presidenta i la vicepresidenta.

L’endemà sortim a les 8 per visitar el poble de Logkhum on hi viu la tribu dels Aos. Ens rep també el cap, aquest porta una manta vermella i negra amb una franja al mig, és el vestit típic. Caminem pel pobla que ja està modernitzat, queden algunes cases de bambú i fusta, però rés més. El més interessant és la visita al savi del poble, un senyor molt enginyós i amb una filosofia personal, un inventor. Treballa molt bé la fusta i el metall i a més fa estris enginyosos i de profit. A l’entrada de la casa te un dipòsit amb un nivell pintat que indica, segons els litres que hi ha fins on arriba l’aigua. A la cuina rodejant el foc a terra hi ha uns tubs plens d’aigua que al escalfar-se amb el foc donen aigua calenta a tota la casa. Parlem amb ells per mitjà d’una noia que ens acompanya i fa de traductora, ja que cada tribu te una llengua pròpia, encara que gairebé tots saben la llengua comú que és el nagamees. Ens pregunta d’on som i de que treballem i llavors ens explica que a ell la fusta i el metall li parlen, o sigui que ell no és l’autor de les coses que fa, sinó el mitjancer. Ens ensenya la casa i el seu taller, tota l’estona té el seu net a la falda i al marxar em regala una fusta que va fer per una trobada on hi ha el nom del poble i un mapa petit. A cada un de nosaltres ens dona una agulla de pit feta de bambú. En sortir anem cap a l’església on fan la missa, els pastors són baptistes i surten a saludar-nos, la gent va arribant i es pensen que som missioners o quelcom semblat, ja que ens donen la mà abans d’entrar, podem veure la gent que hi va, els més ancians encara porten les robes tradicionals, els homes la manta vermella i les dones amb una que fa de faldilla i és de colors i una altra blava amb ratlletes negres per tapar-se el cos, les que tenen porten collarets que han passat de mares a filles i algunes porten les orelles amb grans forats, però sense les fustes que hi duien abans. Els joves ja van vestits amb texans i camisa i les noies igual pantalons o faldilles i camisa o jaqueta. Estem una estona esperant els cants, però el predicador no para de xerrar i marxem. A l’interior de l’església encara es posen els homes a un costat i les dones a l’altre, les famílies amb nens al davant. Tots porten la bíblia a les mans. No gaire lluny de l’església hi ha un porxo on a sota hi ha un gran troc buit i amb cap i cua de tigre, te un forat rectangular en tota la seva llargada. Es diu longtram i es pica amb uns troncs, serveix per avisar, d’una tribu a l’altre, de qualsevol esdeveniment o perill, també l’utilitzen per les festes per acompanyar les danses. Tornem a dinar a Mokoshung a dinar. Per la tarda anem a un museu on hi ha robes , joies i estris de les diferents tribus. Una col·lecció important, ja que encara no havíem vist res sobre aquest tema. Comprem una manta de les que porten els homes. La senyora que porta el museu em regala una agulla que és un estri que els guerrers portaven a l’esquena per a posar el ganivet.

Pel matí anem al mercat del poble, hi ha moltes verdures diferents de les nostres, uns carbassons amb punxes, un altra amb forma de codony, mongetes tendres molt llargues de mig metro gairebé, una semblant a l’albergínia, però molt petita, com uns tomàquets verds amb cua. De cucs n’hi ha de blancs i de color, tots ben grassets i alguns encara a dins del capoll. A les 8 sortim cap a Mon. Travessem muntanyes i més muntanyes, per anar més ràpid agafem una drecera, que és un camí tant estret i rodejat de vegetació que sols hi passa un cotxe i amb prou feines es veu el camí en alguns trams. Hi estem unes 4 hores, ens creuem amb dos camions, un que estava carregant llenya i un cotxe, cada cop ens hem de posar dins la selva de plantes per poder donar pas. Parem a dinar en una casa al costat del camí, allà ens bullen una verdureta que en Michi ha comprat al mercat, per acompanyar en mengem una de crua que és com una mongeta plana amb les vores dobles i arrissades. Els de la casa són un matrimoni jove amb un fill, dinem a l’entrada rodejats de natura, és la part baixa de la muntanya i fa molta calor i humitat. Deixem el territori dels Aos i ens endinsem al dels Konyac. El paisatge continua exuberant i verd, subtropical, molts plataners i com palmes molt grosses, també hi ha algun pi que te l’agulla de la pinassa molt llarga i prima, que els hi dona un aspecte diferent. A dalt de les muntanyes es veu la boira, fins allà hem d’arribar, ja que tots els poblats estan a les cimes. Abans d’arribar a Mon, visitem un poblat més antic que el d’abans, està ple de canalla, les cases són de bambú i les teulades de fulles de palma, n’hi ha molt poques amb uralita. El lloc on es reuneixen els homes de la tribu és de fusta, amb uns llargs troncs que fan de banc, tenen 1 metre d’amplada o més. La fusta de les bigues i de l’entrada estan gravades amb escenes d’homes i animals, tigres cocodrils i d’altres. Al costat hi ha el longtram. Els nens en segueixen i juguem amb ells, riuen i corren. Encara hi ha alguna dona vella que porta els botons de bambú a les orelles i van carregades de collarets. La gent del poble està seguda al davant de les cases i del lloc de reunió. Continuem cap a Mon, en arribar ens registrem i anem cap al lloc on dormirem, avui és una residència on hi va gent de l’exèrcit o polítics. No hi ha cap endoll i la llum va i ve, a les 6 la tanquen fins l’endemà. Habitació amb mosquitera i espiral pels mosquits. Habitació i bany separats per un petit balconet.

Al despertar és de nit, però en menys d’un minut ja és de dia, són les 5 de la matinada. Miro per la finestra i veig el cel vermell amb alguns núvols, les cases del poble i els cims de la muntanya, sota nostre una boira espessa. A les 6 no es veu res, la boira ho amaga tot. Esmorzem i anem cap a un poblat dels konyacs que es diu Shangnyu. Deixem el cotxe, ja que la carretera està plena de fang i amb uns xaragalls profunds fets pels camions. Quan arribem preguntem pel Angh, que és el rei. Trobem a la seva dona, que és la reina i a la seva jove, la princesa. El rei de la tribu pot tenir fins a 4 o 5 dones, aquest no sabem quantes en te. Les cases són rectangulars i molt llargues, fetes de bambú amb la teulada de fulles de bambú i palmeres estrellades. Mentre esperem al rei, s’uneix al nostre grup tota la canalla que no és a l’escola i algun home gran. Veiem que s’acosta un home vell, tatuada la cara de blau, amb unes arracades en forma de flor i un barret, porta un bastó gravat i pintat, aquest és el rei. Al cap d’una estona n’arriba un altre del mateix estil, aquest amb unes banyes petites per arracades. Al pit es tatuen unes ratlles en forma de V i per cada enemic que maten n’hi afegeixen una altra. També es tatuen les cames i braços, les dones les cames de genoll en avall si estan solteres i les casades per sobre els genolls. Ens obren una casa museu on es troba una fusta grandiosa tota del mateix arbre on hi ha gravades figures humanes i animals, segons diu la llegenda la va portar algun deu, ja que no es coneixen arbres tant gruixuts, també hi ha armes, un tros d’avió, un llit de rei, el tron i cranis amb banyes de mitun. Continuem visitant el poble i entrem a la casa més antiga on hi ha un home molt vell i molt prim està arrupit en un recó i sols porta un pantalon curt molt vell lligat amb fils de bambú, va tot tatuat. L’Àngel i en Juan li compren uns matxets per tallar bambú, tenen un mànec de fusta llarg i la fulla d’un pam, són autèntics ja que els havia fet servir ell. La casa és fosca, amb un foc a terra i a sobre uns prestatges que pengen del sostre per posar-hi els estris de cuinar i les coses que s’ha de secar, a les parets hi ha els plats, tasses i altres estris penjats. L’habitació amb un llits de fusta i a l’entrada el moble de picar l’arròs, una planxa de fusta amb forats. Seguim caminant i descobrint un poblat que encara és bastant autèntic, encara no hi ha arribat els baptistes. Comença a ploure i retornem al cotxe, de nou a Mon i cap a Longmen, dinem pel camí fent pic-nic en un revolt de la carretera on baixa una mica d’aigua que canalitzen amb una canaleta de bambú per poder utilitzar-la per rentar-se, cuinar i beure. Les dones la transporten dins de grans tubs de bambú. Passen homes amb búfals i vaques, dones carregades de bambú sec, verdures, brots de bambú... A mig camí estan enquitranant la carretera, una bona colla de gent, les dones engrunant les pedres, uns homes raspallant el terra per així poder posar la barreja de terra i quitrà, els que treuen les herbes, els que fan la barreja i els que acompanyen la pisonadora i la van secant. Veiem alguna pedrera on des de dalt de la muntanya van tirant les pedres a la carretera i els que estan a baix les recullen i les apilen. Una hora més de camí i ens plantem al poblat, només parar ja tenim els nens al darrera, l’Àngel els hi fa sorolls i ganyotes i no paren de riure i de seguir-lo. El fill del rei ens ve a saludar junt amb els seus homes, tots porten les mans brutíssimes, quasi negres. Es veu que estan renovant les cases i els teulats, cremant les fulles velles i preparant les noves. És un treball en cadena, les dones agafen les fulles de tres en tres i les subjecten amb fustes per la part de la tija i llavors les lliguen amb fils vegetals, els homes a dalt del teulat les van col·locant i enganxant, llavors un les va tallant perquè quedi tot al mateix nivell. Visitem la casa del rei, molt gran, amb dues cuines, una per la família i l’altre pels convidats, amb una gran terrassa sobre la muntanya. Moltes llances de diferents formes i decoracions, estris de recol·lecció i el que hi ha a totes les cases. A l’entrada de la casa hi ha un grup de dones preparant les fulles pel teulat. Tenim sempre molts observadors, generalment petits, que porten el seu germanet o germaneta penjat a l’esquena, veus uns pila de cares aspectants i amb moltes ganes de jugar. Anem a l’edifici del consell on a l’entrada hi ha una gran taula de pedra, que diuen que és on ara deixen les coses abans d’entrar, però abans hi deixaven els caps tallats dels enemics o d’animals. A dins hi ha gravats i cranis amb banyes de mituns i altres animals. En un quartet fosc hi tenen un tronc buit en forma de caixa ple de calaveres humanes, eren dels enemics que havien passat per la mola, antigament les penjaven a l’entrada de les cases, però ara no els hi permeten. A fora hi ha un petit mirador sobre un arbre amb una escala i una plataforma de bambú. Una corda llarga lligada a unes pedres fa de gronxador per la canalla. L’Àngel i els nens no paren de jugar i s’empaiten, corren i riuen. En aquest poblat hem vist més vida que en el d’aquest matí, potser perquè la gent estava al camp i els nens a l’escola.

Avui de bon matí tenim la casa plena de venedors, porten collarets, bosses, màscares i estris de fusta i bambú, les dones de la casa ens porten al primer pis i ens ensenyen robes que fan elles i collartes, comprem la faldilla típica de les dones Konyac i un collaret. Visita al mercat i carretera cap a Diburgat. Deixem ja Nagaland i anem cap a Assam, en entrar-hi la cosa canvia, comença el caos, és el territori que més recorda l’India, gent, vaques, rishaws, porcs, cabres, cotxes, soroll i brutícia. A Nagaland poca gent, molta natura, pocs poblats i silenci, sols sentíem els grills i les cigales. Pel camí tornem a veure molts camps de té i puc fer unes fotos d’unes noies que n’estan recollint. Dinem, anem a correus i a internet, però sorpresa, no funciona!!! Potser més tard, ens diuen. Passegem pels voltants de l’hotel Eden End, hi ha una gran àrea de mercat, els carrers bruts i plens de gent, un dels carrers l’estan asfaltant, per això hi ha fum, soroll i molta gent badant al costat d’uns pots negres on escalfen el quitrà amb una gran màquina que treu foc, altres carrers estan tallats. Entrem al mercat covert i sembla una cova de lladres, fosc amb molts cistells penjats pel sostre, teranyines i molts homes, les parades pel terra i moltíssimes balances. També hi venen verdures i altres coses. Internet no funcionarà fins demà, si hi ha sort. En vista de l’èxit anem a prendre un cafè i tornem a l’hotel. Telefono a en Xavier des d’una cabina de l’hotel per dir-li que les comunicacions van molt malament i ens és impossible enviar correus, però que tot va bé, estic més tranqui-la.

Esmorzem a les 6, ja que avui hem d’agafar un ferry que ens remunti pel Brhamaputra de Diburgar a Pasighat i surt a les 7,30. En Michi ens diu que hi ha vaga general a l’estat d’Assam i que podria ser que el ferry no sortís. De totes maneres anem cap al lloc des d’on surt el ferry i els que hi ha allà ens diuen que encara no saben si sortirà, però que esperem una mitja hora a veure com evoluciona la vaga.. Nosaltres, amb l’idea de ferry que tenim, no en veiem cap i ens diuen que és un vaixell de fusta pintat de color verd i blanc amb el motor ple de fils enganxats, on sols hi caben 2 cotxes de través i alguna bicicleta, la gent i els equipatges. Desprès d’esperar la mitja hora ens diuen que no sortirà, parlem i decidim fer-ho per carretera, encara que és molt més llarg, dormiríem pel camí i arribaríem demà. De tornada passem per l’hotel, ja que en Michi volia trucar per anul.lar les reserves de l’hotel que teníem previst. Mentre esperem asseguts al cotxe i veient als guàrdies que es passegen pels carrer arriba un home amb una moto i parla amb el nostre xofer, que marxa corrents escales amunt dins l’hotel, pensem que s’ha desconvocat la vaga. Al cap d’una estona baixen i ens diuen que tornem al lloc on surt el vaixell. Quan arribem veiem un altre vaixell, molt més petit amarat al costat del ferry. En Michi ens diu que el propietari de la barca s’ha ofert a portar-nos, quedem una mica sorpresos, ja que no sabem com hi posaran el cotxe, ja que no hi cap, ni te plataforma per pujar. Ells diuen que molt fàcil, primer pujaran el cotxe al ferry i amb dos taulons el traslladaran a la barca on han improvisat uns taulons que s’aguanten amb una pila de trossos de fusta de diferents mides i un tauló perpendicular per arribar a l’alçada del ferry. Comença l’espectacle, el cotxe puja al ferry i amb les rodes pels taulons avança a poc a poc cap a l’altre barca, catacloc, ja és a sobre la barca, els dos s’han mogut de tal manera, que pensàvem que queia a l’aigua, però no, ja està a dalt, li posen unes falques a les rodes i el lliguen per sota amb una corda. Cotxe carregat i nosaltres cap a dins de la barca, sortim a ¾ de 9. El riu és molt gran, en alguns llocs gairebé no veiem les vores, ens creuem amb barquetes de pescadors, ocells, anecs i cap al final vaques i búfals que estan dins a les parts més sorrenques. Estem 7 hores, nosaltres seient per aquí i per allà, passem de molt sol a pluja i boira. Tenim uns taulons per seure, una mica incòmodes. En la barca hi ha una part coberta on hi van 3 passatgers, en Billong i el que te cura del motor. Hi ha un cuiner que els hi fa un peix al curry i arròs, fa molt bona olor i en comparació amb el nostre dinar, un mini entrepà de pa de motllo, ens fan molta enveja. Hi ha un altre home que porta el timó, que va a dalt de la part coberta i un altre que es dedica a treure aigua de dins la barca, agafa cordes i va amunt i avall. Quan arribem a Pasigaht, s’ha de treure el cotxe, ja que no hi ha una vorera del riu alçada, queda un metre per sobre el nivell. Baixem de la barca i veiem gent que esta jugant a cartes i per allà asseguts vora el riu. Uns quants venen a mirar. Els de la barca marxen i al cap d’una estona tornen amb dos taulons i tornem-hi, a fer equilibris amb el cotxe, encaren les rodes

del davant sobre els taulons i poc a poc el baixen. S’acaba l’aventura per avui. A 20 km. està Pasigaht i la frontera amb l’estat d’Arunachal, la passem sense problemes, sols papers. Anem a l’hotel Omar, ens diuen que a les 11 tanquen la llum fins l’endemà. Anem de compres, l’Àngel es compra una motxilleta i en Juan una bossa, ja que la seva se li ha foradat.

Sortim cap a Along. El paisatge és molt bonic, la carretera va seguint el riu, al contrari que a Nagaland on anavem per dalt de les muntanyes, per aquí anem per les valls. La vegetació és similar, plataners, palmeres de tots tipus, bambú, arbres i algun camp d’arròs. Ja tornem a la pau de les muntanyes i deixem el caos de les planures. Visitem un poblat de la tribu Adi Minyon. Les cases estan construïdes sobre pilans, com els graners, a sota hi guarden la llenya i els animals. Són més quadrades i força grosses. A la terrassa hi veiem dones teixint, anem a veure alguna i comprem una roba. A l’hora que hi anem no hi ha massa gent, la majoria dones, grans i joves i alguna criatura. Uns quants homes arriben a dinar. Fem tota la volta i marxem. Dinem pel camí i a les 2 arribem a Along. Deixem les bosses a l’hotel i busquem un lloc d’internet, com que no tenen llum, ens conviden a beure te i ens diuen que tornem dins d’una estona. Passegem pel mercat, que no té massa interès, entrem a alguna botiga i quan ve la llum tornem a internet i ens posem al dia de noticies i enviem noticies a la família i amics. Com que l’altre dia parlant amb en Michi ens varem assabentar que cap al nord hi ha un monestir budista, que és el més gran de l’India, estem mirant de poder reorganitzar el viatge i poder-hi arribar. Ens han de donar permís i hem de guanyar algun dia per poder arribar a l’aeroport al menys 4 hores abans de que surti el nostre vol. Avui ens reunim tots tres amb mapes i itinerari per veure que podem fer.

Sortim de bon matí cap a un poblat dels Adi Gallong, primer recollim a un noi que ens farà d’interpret, ja que els dos que portem no saben la llengua per poder entendre’ns amb la gent gran, els joves parlen hindi però els vells no. Les tribus Adi tenen un llenguatge comú i cada tribu un de propi. El poblat és bastant original, primer pels graners, amb dos pisos de sota a l’aire lliure i les cases grans i quadrades, algunes molt petites, que sols són habitacions, ja que s’els hi ha fet la casa petita i construeixen sols una habitació a part. Trobem un home que porta el barret tradicional de la tribu de forma ovalada, fet de bambú i duu una escopeta i un matxet amb una funda de bambú, però un polo de no se quina marca, que trenca l’encant. Es posa bé perquè li fem fotos. De la casa surt una dona gran amb molts collarets i arracades, es posa al meu costat, com si fos la meva ombra. Una dona més jove es posa el vestit de cerimònia que vesteix cada any pel Festival, és blanc i negre, està compost per un galé o faldilla, un cos i un fulard a conjunt, també porta un gran collaret. Entrem a dins d’unes cases, la cuina té un racó on hi deixen els cranis dels animals que maten, com ofrena als déus. Els fills quan es casen es queden a la mateixa casa on afegeixen un foc nou i una habitació. El guia ens explica que els animistes tenen el sol i la lluna com a divinitats, ja que un vigila de dia i l’altre de nit. Durant la vida no et castiguen però a la mort et passen comptes. Creuen que tot té un esperit, els animals, els arbres, el riu, les flors, les muntanyes... El tigre té un esperit molt fort, per això no el poden matar i si ho fan han de fer molts sacrificis d’animals, ritus i celebracions per apaivagar la seva ànima. Deixem el poblat ai anem cap a un altre, el de Kabu, està al costat d’Along i com a interessant trobem un pont fet de bambú. La forma és semicircular i per passar a la base hi ha quatre trossos de bambú tallats. Caminem una estona pel pont, però com que no arribes a tocar els costats amb els braços oberts, et dona inseguretat, a més de que les canyes estan a mig pam una de l’altre i si et desequilibres potser que no trobis un punt per aguantar-te, està tensat per cables metàl·lics. Pels pobles hi ha tota mena d’animals domèstics caminant al seu aire, els porcs són negres amb una ratlla o taca blanca. Tornem a Along, deixem al guia i a fer camí per poder arribar a Ziro i anar guanyant temps per anar al monestir. Dinem pel camí, comprem pinyes en una parada que només venen aquesta fruita, ens en tallen una allà mateix amb un matxet, és boníssima, la millor que he menjat a la meva vida, potser és que tinc gana, ja que està una mica calenta, però és molt dolça. Cap al final de trajecte, tot entre muntanyes, comença a ploure i l’aigua baixa per tot arreu, de tant en tant hi ha esllavissades que poden tallar la carretera, anem darrera d’un convoy militar, per alguns llocs l’aigua cobreix les rodes del cotxe, el camió del davant s’atura i creiem que ja no podem continuar, però el problema era que hi havia un camió espatllat i la vora de la carretera estava molt malament, la maniobra era perillosa. Ho aconseguim i al cap d’una estona para de ploure i arribem al pla.. Dormim a Likabali en un hotel molt cutre, no hi ha lavabo ni dutxa, és brut i les finestres no tanquen o no tenen vidres, els llits tenen una mena de llençols i mosquiteres de color indefinit i plenes d’insectes morts i enganxats. El llum és de generador sols n’hi ha de 7 a 10, alguna aixeta sols és per fer veure que en tenen, ja que no surt aigua.

Marxem de bon matí en direcció a Hanagar, per desviar-nos cap a Ziro, fins a la desviació la carretera va paer la planura, hi ha rius de gran amplada, no massa fondos i amb molta sorra, lloc propens per a inundacions. En arribar al creuament deixem a en Billong, ja que va cap a Diburgahr on diu que ha de trobar a un grup de gent que ve a fer turisme. La carretera comença a pujar ja que Ziro es troba a 1560 metres d’alçada. Parem a dinar pel camí, fideus i herbes de fulles amples amb un gust peculiar. La carretera té molts revolts, però està en bastant bon estat, és molt estreta, si et trobes amb un cotxe en un revolt tens una sorpresa, ja que tots condueixen pel mig, en tenim algun d’ensurt. Arribem a Ziro a les 3. Hotel Blue Pine, està pintadet i l’habitació està més neta, però sense dutxa, amb les galledes i els pots de sempre. Fa més fresqueta. Anem al mercat, veiem allà a les dones apatani, les més velletes porten la cara tatuada des del front al nas i unes ratlletes a la barbeta, a cada nariu porten uns botons de color negre i rodons, primer petits i cada cop més grans, que els hi fan el nas gros i aixafat. Trobem una amiga d’en Michi que ens acompanya fins a un camp d’arròs on hi ha donen recollint-lo. Tallen les tiges i fan un ram, llavors piquen en un cistells de canya on recullen els grans i deixen les tiges al terra. Tornem a l’hotel i llegeixo el llibre de les viatgeres intrèpides en veu alta, així l’Àngel que no ha portat llibre pot escoltar. A les 6 ens passa a buscar en Michi i anem a una casa del poble, allà ens reben l’avia, la mare i la filla, que és la noia que ens ha portat al camp d’arròs, creiem que és una de les novietes d’en Michi. Seiem a la vora del foc a terra i la mare prepara el sopar. Hi ha un coci ple d’aigua sobre un tres peus damunt del foc, allà hi tira la carn de porc talladeta petita i ho deixa bullir una estona, hi afegeix aigua calenta que té en una tetera al costat del foc, hi afegeix unes fulles grosses i verdes. A part penja uns pebrots tipus bitxo allargats i els posa sobre les brases per escalivar-los, quan estan els posa en un morter i els pica amb un pal. Mentrestant ens han donat vi d’arròs de color blanc, diuen que s’assembla al sake japonès. També tenen carn de bou enfilada en un pinxo de ferro a sobre del foc, perquè es vagi fumant, ens donen a tastar com una sorra negra que li diuen sal i que es menja abans de beure el vi d’arròs. Quan ja està fet el sopar ens donen un vol amb el porc i les verdures i arròs blanc bastant enganxat i un peixet fregit. Estem molt a gust xerrant i veient el dia a dia dels apatani moderns.

Desprès d’esmorçar sortim cap als poblats, estan molt a prop, el cotxe ens deixa en el camí i continuem caminant, ens esperarà a l’altre costat. Com a tots els poblats hi ha l’àrea dels graners, les cases són allargades de bambú i fusta, les teulades de llauna, la majoria, les originals eren de bambú obert i aplanat, estan una al costat de l’altre formant un carrer, per la part del darrera tenen una mica de jardí i l’hortet. Escales per entrar, ja que estan elevades del terra per pilons de fusta, a sota hi guarden els porcs. Tenen petites terrasses al davant i al darrera. Com que són animistes, es veu de tant en tant, a l’entrada d’una casa uns amulets fets de canya de bambú amb plomes d’au i algun ou, les que són més recents tenen sang fresca d’algun animal, gallines o pollastres si són problemes senzills i de mithun si són més complicats. Tenen també un lloc de reunió dels ancians per prendre decisions i discutir problemes, és una plataforma de taulons de fusta sobre una base de ciment. Les dones grans porten els botons de bambú al nas i el tatuatge a la cara, les joves no. Fem fotos i entrem a una casa. El senyor porta un monyo al davant del cap, que es veu que és tradicional. Es posa el barret de bambú típic de la tribu i ens ensenya el “taparrabos” que portaven abans els homes. Veiem la casa, fosca com totes i seguint les mateixes pautes, entrada amb tots els estris, habitacions, cuina i terrassa. Visitem uns 3 poblats i veiem dones tallant, recollint i garbellant l’arròs. Pugem a un turonet des d’on es veu tota la vall, però el dia és gris i plovisqueja. Anem a un museu per veure si trobem llibres que parlin de les tribus, però estan en un armari tancats i el senyor que té les claus està de viatge i no el poden obrir. Ens quedem amb les ganes, coses que passen a l’India. Parem a una llibreria i no trobem res. Desprès de dinar anem a visitar el poble de Hong, el més gros. Igual que els altres, alguns borratxos i homes jugant a un joc d’apostes amb uns daus molt grossos de figures i un drap al terra amb les figures dels daus. Es veu que el “priest” o bruixot ha dit que avui no han de treballar al camp, perquè així demà farà bon temps. Volíem veure una celebració animista, però no ha estat possible. Com que és aviat anem a un lloc del govern on fan artesania, veiem teixir, fer alfombres, fusteria i la botigueta, res de bo per comprar. Passegem per Ziro fins que es fa fosc.

Sortim cap a Itanagar, la capital d’Arunachal, la mateixa carretera. Sembla que ja hem acabat amb les tribus de les muntanyes, si tot va bé anirem a Bomdila i a Tawang on hi ha el monestir budista i les tribus dels mompas. En Michi ja té el permís, però el que falta ara són els hotels. Veurem que passa, per això anem a Itanagar, que és on té l’oficina i de passada vol fer una repassada al cotxe, ja que el camí és difícil. Arribem a l’hora de dinar i ho fem al mateix hotel, que no està a la mateixa capital sinó a Naharlagun a uns 14 Km. Un lloc amb molt bullici, estem al costat del mercat. Desprès de dinar anem al Museu Jawahartal Narhu a la capital. Hi ha molts diorames de les diferents tribus d’Arunachal, moltes, podem dir que sols hem vist una minoria. Es necessiten permisos oficials per visitar-les i n’hi ha de molt allunyades. També hi ha objectes i robes tradicionals. Val la pena de veure, et fas una idea de la varietat de tribus que encara queden, encara que la generació autèntica és la de la gent gran, els joves ja no conserven moltes tradicions, són més uniformes a tot arreu. Les esglésies també han influït en aquesta transformació, ho hem pogut veure a Nagaland on l’edifici més gran era l’església. A Arunachal encara es conserva la religió animista, veurem per quants anys. Compro un llibre sobre el paper de la dona en les diferents tribus. Al sortir ens arribem a una botiga on venen artesania tribal, allà compro una navalla per en Sergi, molt simple de fusta i ferro. En una llibreria compro dos llibres sobre animisme i ritus religiosos de les tribus. Tornem a l’hotel on per sopar tastem els momos, que és una pasta farcida com rabiolis grans. Estic una mica refredada.

Sortim cap a Tezpur per anar a Bomdila, sembla que al final es va aconseguint el propòsit, tenim el permís i els hotels amb una mica de sort els trobarem en arribar-hi. El camí fins a prop de Tezpur és recte i la carretera ampla, encara que sempre hem d’anar esquivant animals, obres de reparació, bicicletes i persones. Veiem dos camions bolcats. Creuem la frontera i dinem abans d’enfilar la carretera de muntanya que va canviant a poc a poc, desapareixen els plataners i palmeres, és verd i espès, estem a la serralada de l’Himalaya. El poble està a 2.600 metres d’alçada, fa fresqueta. Les cases estan disperses per la muntanya, em sembla que hi viuen unes 6000 persones. Trobem un lloc per dormir, senzill, sense dutxa, water islàmic i pots i galledes, més net que d’altres i sense animalots morts o vius, com els d’ahir al lavabo que sortien en obrir el llum a fer carreres. Sopem momos un altre cop, són típics del lloc.

Sentim els grills i el soroll de la gent llevant-se, són 2/4 de 6, a les 8 ja som a la carretera per enfilar-nos cap al Sela Pass de 4.700 metres, és el lloc més alt, llavors baixarem fins a Tawang. Hi ha boires al cims de les muntanyes i ens amaguen la neu que hi ha. Trobem parts de la carretera en molt mal estat, hi ha hagut esllavissades i l’han tornat a aplanar posant-hi terra, cosa que fa que estigui ple de fang amb roderes bastant profundes i relliscoses, dels camions militars que trobem, el cotxe rellisca i va d’un costat a l’altre, amb bons precipicis en un costat. Quan arribem a la cima està tot tapat per la boira i no podem veure res. De baixada es destapa i el paisatge és molt bonic. La carretera baixa serpentejant, uns revolts molt tancats. Hi ha molt color, roques cobertes de vegetació de color vermell, diferents tonalitats de verd i grisos, llàstima que no faci sol, ja que els colors serien més intensos i tot brillaria. Parem a dinar, una senyora ens prepara un sobre de fideus i com que fa fred el mengen a la vora del foc a casa seva, els trobo boníssims, em fan sentir millor, pel carrer hi trobem uns pastors amb un remat d’unes 100 ovelles, parlem amb ells i fem unes quantes fotos, ens creuem amb un home i una dona que porten cavalls. Creuem pobles on tenen tota la carretera coberta de grans de mill, així quan passen els cotxes l’aixafen, sembla que hagin posat catifes. Les cases són diferents, n’hi ha de pedra combinada amb bambú. És on viu la tribu dels mompas. Les dones porten uns barrets com boines de les que surten quatre rastes. A les façanes i teulats de les cases hi ha moltes panolles de blat de moro assecant-se, al seu costat uns pebrots vermells i petits. Tornem a pujar fins a 3.500 metres on es troba la ciutat de Tawang i el monestir budista més gran de l’India. Anem a visitar-lo a l’entrar hi ha els cilindres per resar, anem fins a una plaça on hi ha els edificis religiosos, l’antic i el nou, entre al nou que està tot pintat, parets, sostres i columnes. Budes pintats i escenes de les seves vides. A dins hi ha una estàtua d’un buda de 8 metres d’alçada, daurada i plena de monedes i diners que la gent hi llença demanant favors, porta com un pot a les mans ple d’ofrenes i diners, si demanes un favor i llences la moneda a dins, es compleix. Sota el buda hi ha una fotografia de l’actual Dalai Lama. Les columnes són de fusta treballada i pintada. Hi ha uns cucurutxos que pengen del sostre fets amb roba de colors, en comptes de bancs hi ha matalassos petits i llargs sobre la fusta i alguns gongs. Rodejant al buda per darrera hi ha moltes figures d’altres budes dins d’unes urnes, una està tapada ja que a dins hi ha un buda mal carat i dolent, em sembla que va dir que era Kali, així no els pot afectar el seu mal caràcter. Pugem al primer pis que és obert i pots veure la part de baix, hi ha moltes portes que són les habitacions dels monjos. Sortim i passegem. Veiem el centre d’estudis budistes i cases on també hi viuen monjos, menjadors i la biblioteca. En aquest lloc va néixer el sisè Dalai Lama i va fundar el monestir. No hem vist cap cerimònia, però si alguns monjos asseguts pel terra o pels carrerons. Busquem hotel i entrem a unes quantes botigues buscant un buda que és una Tara per portar-li a la meva cosina, no hi ha manera de trobar-lo i en comprem uns altres. Plou una mica, esperem que no ho faci més fort, ja que hem de tornar per la mateixa carretera i ja era prou dolenta com per aguantar pluges fortes.

Retorn cap a Bomdila. Fa solet i podem veure millor les muntanyes que ens rodegen i els colors són més vius, fem moltes parades per gaudir del paisatge i fer algunes fotos. Ens aturem en un poble per veure com són les cases i com viu la gent. Les cases estan vallades i els carrers són estrets, uns nens ens segueixen, hi ha banderes budistes i com uns petits molins d’aigua. Parem en un salt d’aigua “Jang waterfall” A dalt al pas, baixa la boira i tenim més visibilitat, podem veure les muntanyes enfarinades que rodegen el “paradise lake”, són de pedra pelada. Els cims que podem veure estan nevats. Al baixar trobem uns 10 kilometres de boira, molt menys que ahir, desprès solet. Passem tots els entrebancs de la carretera millor que ahir, potser perquè ja ho coneixem i el dia és clar i obert. Dinem en arribar a la vall a Dirang, sols ens queda 1 hora per arribar a Bomdila, haurem aconseguit el que volíem i sense ensurts. En arribar visitem uns monestirs que hi ha al mateix poble, però no tenen ni punt de comparació amb el de Tawang.

Avui tornem a Gwahati, la capital d’Assam. Sortim aviat ja que el viatge és llarg, unes 10 hores. Quan passem pels pobles hi ha un caos impressionant, ja que és dissabte i estan preparant les festes d’un déu, estan construint estructures de fusta i recobrint-les amb robes de colors, com les llotges dels envelats. Camions plens de gent i alguna imatge de Parvati, però amb un altre nom, és un déu que té molts braços i està pintat de colors llampants. Es veu que quan acaba la festa la porten al riu i deixen que s’enfonsi. Gwahati està col·lapsada, embussos fins a l’hotel. Sortim a fer un volt i ens assabentem que hi ha hagut un terratrèmol al Pakistà i Cachemira, on nosaltres varem estar fa tres setmanes. En unes paradetes comprem els mocadors “multipurpose”, que serveixen per tot i són molt barats.

És el darrer dia de la nostra estada als Territoris de nord-est, anem al Museu estatal, pedres esculpides representant els déus de l’hinduisme, cases tribals i estris de feina i de casa, robes i ornaments representant el territori d’Assam. Direcció a l’aeroport ens desviem per anar a un temple hindú. És impressionant està atapeït de gent i paradetes on venen robes brillants i pols de pintura de colors per posar-se al front o pintar les imatges del déus, reproduccions dels déus de tots colors i mides, retratets en marcs petitons i moltes coses més. Veiem santons pintats i mig despullats, pobres demanant caritat i persones resant i pintant les estàtues o pedres esculpides dels déus. Ens descalcem per entrar, com sempre. Mil cares i colors, ho vols veure tot i fotografiar-ho, però no és possible tenim poc temps i ens hauríem d’asseure a les grades i passar hores mirant un per un tant persones com arquitectura i escultures. Alguns porten cabres, coloms, gallines, ànecs i algun bou per sacrificar, també van pintats. Seguim a la multitud, arribem al lloc on es banyen i purifiquen. Fa molta calor, però tot és tant impactant que no la notes fins que et pares i el sol t’escalfa el cap. Costa una mica assimilar tant impacte visual, mentre viatges acumules imatges i sensacions, que al tornar a casa van sortint de mica en mica i ho revius. Pugem fins a un turonet per tenir una bona vista del Brhamaputra i de Gwahati, ens acomiadem de la regió i cap a l’aeroport.

VIATGE A L’INDIA 15 de setembre a 27 d’octubre de 2005 - Territoris del nord-est i Gujarat

Sortim de l’aeroport de Barcelona i via Amsterdam anirem a Delhi. Ens han acompanyat en Xavier i en Sergi, a les 4 de la matinada arribàvem a l’aeroport, l’avió sortia a les 6,25. Em pregunto com serà aquest país, la gent diu que no et deixa indiferent, encara que nosaltres no farem la part de l’India més turística. Primer visitarem Srinagar a Cachemira, els territoris del nord-est i Gujarat. Encara que una mica adormida, estic ansiosa per descobrir-ho. Que hi veurem?, Quins llocs i persones coneixerem? Quines coses ens entraran a dins i s’incorporaran a nosaltres?. Avui estarem tot el dia viatjant, ja que si tot va bé, arribarem a Delhi cap a mitjanit.

En arribar en Juan i el guia ens estan esperant a l’aeroport, anem cap a l’hotel i estem una estona al bar parlant de temes relacionats amb el viatge. Primera sensació: molt de trànsit boig, molts sorolls de botzines, està fosc i no veig gairebé res, olors desconeguts i molta gent.

El primer dia a l’India !!! A un quart de 10 ens recullen a l’hotel per portar-nos a l’aeroport, el vol surt a les 11,15. Anem a recollir la tarja d’embarcament i ens diuen que hi ha retard, esperem i esperem, fins que a les 14,00 ens diuen que s’han cancel.lat els vols degut al mal temps. Anades d’un costat a l’altre per poder canviar el bitllet per l’endemà i per saber que fer, després de visitar mostradors i parlar amb assistents de l’aeroport aconseguim entrar en un “autocar” que ens portarà a un hotel. Som espectadors a primera fila d’una baralla entre un usuari i un assistent de l’aeroport, arriben a les mans, unes ulleres surten volant, hi ha crits i empentes, ve la policia, que s’ho mira divertida i nosaltres aturats esperant veure com s’acaba. L’usuari que ja havia pujat a l’autocar amb tota la família i les conseqüents maletes i bosses, després de demanar-li un munt de vegades que baixés, acaba considerant-ho i decideix baixar, seguit de la família i “bultos”. Finalment arranca l’autocar i ens porta cap a l’hotel, conducció frenètica i sorollosa, amb anades i vingudes endavant i endarrere. Pluja. La part que veig des de l’autocar sembla ser un àrea residencial, amb grans cases amb jardí ben emmurallades i enreixades, amb vigilants proveïts d’escopetes. Resulten ser ambaixades. Carrers plens d’aigua, algunes vaques per les voreres, Hindús de tota mena, uns amb turbant, d’altres mig despullats, d’altres amb vestits llargs, saris, turistes i molt de trànsit. Diferents olors.

Arribem i ens porten primer de tot a dinar, ja que són les 17.00. Continua plovent i bufant el vent, deuen ser els darrers monsons. Ens donen l’habitació i deixem les coses. Passejada per tots els recons de l’hotel, corredors plens de botigues. Espai gran i decadent. Conyes de Juan amb els venedors i xerradetes al hall fins l’hora de sopar i desprès a preguntar per demà, encara no saben res. A la fi anem a dormir, demà Déu dirà.

A les 9,00, després d’esmorzar ens diuen que ve un autocar a buscar-nos i ens portarà altre cop a l’aeroport. Sembla que marxarem. Un o dos mostradors i ens envien cap a la companyia Air India, agafem un taxi fins l’aeroport internacional i allà ens donen els bitllets. Som afortunats, l’únic diferent és que farem escala a Jammu en comptes d’anar directes a Srinagar. Quan arribem ja ens esperen el guia i el xofer, després d’explicar una mica els contratemps, decidim començar fent una excursió a Gulmarg, que és una estació d’esquí.Per sortir de l’aeroport tota la carretera està plena de jeeps militars i de tant en tant anem trobant controls, tots amb escopetes. També hi ha alambrades. Els soldats semblen simpàtics, clar que no hi ha cap enrenou, tot sembla tranquil. Per la carretera ens creuem amb autobusos atrotinats i molt pintats amb mil colors, sobre carregats de bultos i de gent. Gossos, vaques, persones, carros i de tot, molta brutícia, caòtic però no inquietant. Passegem una mica pel lloc, fem fotos parlem amb gent que hi ha per allà, ens volen llogar cavalls per fer una volta, però no ho volem. Tornem cap a Srinagar, parem a fer un té, s’ha de vigilar, ja que sempre te’l donen amb llet i sucre. Compro un fulard a un venedor que al veure turistes, s’acosta ràpidament. Veiem camps d’arròs, en els que hi ha gent recollint, els retratem, tot em sembla nou i diferent. Arribem al llac Dal on agafem una shikara (barca-taxi) que ens porta a fer una volta pel llac, el guia ens vol portar a veure amics seus que venen moltes coses, pells, ganivets, catifes i no se quantes coses més, li diem que no, però tot i així hem de fer les visites de compromís i dir que no volem comprar rés, ja que sinó s’enfaden amb ell, al menys això és el que ens va dir. El llac és encantador i silenciós, s’està fent fosc i l’aigua és plana i tranquil·la, plena de nenúfars de fulles grandioses, encara que també hi ha herbes i deixalles. Finalment arribem a la casa “flotant” on passarem la nit. Allà hi ha un senyor que és el que ens cuidarà i prepararà el sopar i esmorzar. Mentre sopem ens comença a treure caixetes de safrà per si en volem comprar i altres coses. En Juan comença a fer broma i a dir-li que a mi m’agrada molt el safrà i que segurament n’hi compraré, al bon home se li il·lumina la cara i cada cop que va a buscar un plat del sopar porta més capsetes de safrà de diferents mides i preus. De cop ens diu que hi ha un amic que vindrà després de sopar a ensenyar-nos mocadors i xals de cachemira i pachemira, de mica en mica es va allargant la llista d’amics que ens ofereixen diferents coses, llavora, postals, llibres i una llista de coses inimaginables. Quan acabem de sopar, en Juan ens deixa sols amb tots els venedors que fan cua a la porta. L’Àngel i jo aguantem estoicament totes les explicacions fins que al final ja n’estem una mica cansats i l’Àngel s’aixeca i jo al darrera i ens anem a dormir. Tota la nit plovent.

Ens llevem a les 5 per anar a veure un mercat de verdures “flotant” . Plovent i mig adormits pugem a la shikara, ens tapem amb una manta i anem pel llac, silenci i foscor. Arribem a un lloc on hi ha 4 o 5 shikares carregades amb naps, cebes, naps, cols, mongetes i altres verdures, mica en mica deixa de ploure i en venen més, fan els seus negocis, compren, venen, intercanvien la mercaderia. Porten unes balances de ferro com romanes hi pesen les verdures o les venen per manats, és molt interessant de veure-ho sense que et diguin si vols comprar o no, som uns espectadors del dia a dia. Fem fotos i badem. A les 7 marxem cap a la caseta-barca del llac, esmorzem i ens acomiadem del senyor de la casa, al final li compro una caixeta de safrà ja que em sap greu tot el que li va dir en Juan la nit passada. Anem amb la shikara fins a terra, seguits d’altres barques que ens volen vendre bolsos, jaquetes i no se quantes coses més. Passejem per la part antiga, molt deixada, amb cases de fusta de molts anys endarrere, com que és diumenge les botigues estan tancades i ens perdem el bullici i formigueig que varem entreveure ahir. Visitem dues mesquites i un temple hindú, des d’on podem veure una bona panoràmica de la ciutat i del llac. Ha nevat a les muntanyes per la nit. Visitem també els jardins mogols, està ple de gent que hi va a passar el dia i a fer pic nic. També hi ha fotògrafs que fan retrats a la gent disfressada amb vestits d’època. Nosaltres ens retratem amb gent del país que ens ho demana i amb els soldats que estan vigilant per allà. Dinem i cap a l’aeroport, passem per un fotimer de controls, fins i tot ens puja un gos al cotxe per ensumar les coses que portem. Ens fan embarcar la bossa de mà com a equipatge i no et deixen passar, ni piles ni encenedors o llumins. Bon vol puntual i sense problemes. Arribem a Delhi on ens espera el guia i ens porta a l’hotel. En Juan es queda i nosaltres anem a fer una visita a la ciutat, ja que jo no la conec. Passem primer per una part on tot semblen xavoles com les dels gitanos, els carrers bruts i mig trencats, escombraries apilades i les vaques menjant de tot, entrem a New Delhi on els carrers ja semblen més avingudes amb arbres als costats, primer anem al Quth complex on hi ha el Quth Minar, que és un minaret que li diuen la torre de la victòria, té 5 pisos, la part de baix ample i es va estrenyent; continuem cap al Rajpath, que és una gran avinguda amb la India Gate en un extrem, és un gran arc de color vermell, commemora als caiguts a la I guerra mundial, més lluny hi ha un templet que va construir en Lutyens. A l’altre extrem hi ha el Parlament i la residència del Primer Ministre, Alguns edificis d’oficines i ambaixades. Desprès anem al vell Delhi, allò si que és el caos. Carrers estrets plens de gent, bicicletes, cotxes, botigues, parades pel terra, un merdé important. Veiemel ford vermell i anem a la mesquita Jami Nasjid, li donem la volta i ens trobem encallats en la munió de gent, no podem ni avançar, és com si fos una manifestació i nosaltres volguéssim passar amb el cotxe pel mig. Poc a poc ho aconseguim, arribem a un creuament i venen cotxes per tots costats, bicicletes i petits taxis de pedat que van a totes direccions i tots volen passar els primers, tots apinyats i anem circulant. Deixem “old Delhi” enrere i com que ja és fosc tornem a l’hotel. Demà deixarem la ciutat per anar cap els territoris del nord-est. Per ara tot és inexplicable, estic paint tot aquesta novetat, és un caos però rutlla,contrastos, olors, colors, diuen que això és la increïble India, tot una experiència i acaba de començar!!!