Aeroport, avió a Calcuta i d’allà a Agartala, que é la capital de l’estat de Tripura. En arribar ens espera en Michi, que serà el nostre guia i el Ministre de Turisme per evitar fer cues al passar controls, diria que som els únics turistes que han vist en molt temps. Hotel i visita a la ciutat. Molta gent, rishaws ( Bicis-taxi), auto rishaws, motos, bicicletes, cotxes, calor, humitat, comencem a suar. Busquem el tribal museum, ja que en una informació, de la poca que hi posava que estava molt bé. Ningú sap on és. Acabem veient el Parlament i entrem en un temple hindú. Molt curiós, les capelletes semblen parades de fira, els deus son de molts colors i representes escenes de la seva vida, a l’entrada hi ha lleons, elefants i cavalls, com de cartró pedra, tots de colors vius. Veiem els llocs sagrats on hi ha els deus plens de flors i inciens. Està ple de monjos prims que donen de menjar als peregrins, porten el nas i el front pintats de blanc, el cap rapat i una cueta de cavall al darrera, van embolicats amb un tros de roba. Parlem amb ells i fem unes quantes fotos. Hi ha com una piscineta on es renten, està plena de peixos que obren la boca, com si respiressin tots alhora. Molta calor, no funciona l’aire acondicionat, però tenim un ventilador. Plou i llampega, la llum va i ve. Sembla un viatge molt interessant, ja que és un mon molt diferent del nostre. Totes les dones, gairabé totes porten sari i alguns homes com un pareo. Diferents fesomies, unes amb els ulls més rasgats, pells fosques i d’altres més clares. Ens miren molt i ens pregunten d’on som. No hi ha massa gent que parli anglès, però es fan entendre. Abans de sopar passegem una estona pel carrer de l’hotel, una botiga toca a l’altre, la majoria són de roba i de sabates, les senyores s’asseuen en una fila de cadires i el venedor els hi ensenya les robes pels saris, n’hi ha de tots colors i estampats. Entrem a alguna botiga per xafardejar.
Després d’una nit de pluja el dia ha seguit igual, plovisquejant. A les 8 sortim cap a Udaipur on visitem el Temple Tripurasundari on es veneres els 3 deus que varem veure al temple d’ahir. Hi ha un lloc per fer els sacrificis d’animals, està ple de campanes. Moltes ofrenes de flors i menjar, quan sortim ens creuem amb un senyor que porta 3 cabretes negres amb collars de flors vermelles, creiem que van a ser sacrificades. Davant del temple hi ha una gran piscina amb tortugues i peixos tots molt grossos, la gent va donar-los menjar i els gossos es barallen amb les tortugues pel menjar. Els fidels s’hi banyen.
Veiem un altre temple molt vell i deixat. Edificis de color vermell. La següent visita és el Neermahal Water Palace, que està en una illa del llac Rudrasagar. Era la residència dels maharajas de Tripura. Està molt abandonat, ple d’humitats. Molts pavellons i balcons, torreons i ponts que els uneixen. Hi anem amb barca, ens creuem amb barquetes de pescadors i xarxes per pescar amb estructures de jonc. Continua plovent. Prenem un te al Palau i tornem al poble on dinem en un xiringo del carrer, on ens posen un gran plat i un got, els dos d’alumini, passa un home amb una galleda plena d’arròs i t’en posa una palanganeta que porta dins de la galleda, llavors una dona et posa una mica de verdura, com sempre picant, un tallet de peix i una pica de puré aigualit de llenties. Les taules són com pupitres d’escola per a dues persones. Som una mica l’atracció. Els que passen pel carrer es paren a mirar-nos. Tornem cap a Agartala, pel camí camps d’arròs i cases fetes amb canyes de bambú. Paisatges molt verds, d’un verd que t’entra a dins i et dona pau. En arribar anem directes al banc, ja que a Udaipur ens han dit que no podíem fer-hi l’ingrés per a la companyia turística que ens ha preparat la resta del viatge. Després d’anar d’un banc a l’altre ho aconseguim, tardem dues hores i quart, es van passant la feina d’uns a d’altres. Fins que l’Àngel no es posa fort, tocant-los la fibra dels negocis no capitulen i ens fan la transferència. Sopem en un restaurant a fora la terrassa, tot adornat amb llumetes que varien d’intensitat, anem caminant fins a l’hotel.
A les 5 diana per sortir cap a Silchar, ja que hi hem de ser abans de les 8, el lloc de trobada de tots els cotxes que viatjarem en “convoy” escoltats per l’exèrcit. No ens ve a buscar ningú, en Michi una mica nerviós comença a trucar per telèfon, amb una mica de retard arriba un cotxe que ens porta fins l’oficina, allà ens diuen que el primer cotxe ha sortit a buscar-nos a l’hotel, li toca a en Michi anar fins allà i tornar amb ell. Total que ja són 2/4 de 7. Cap problema, arribem a l’hora, encara ens dona temps d’esmorzar i veure tot el merder de gent, cotxes i altres. Podem sortir amb el primer “convoy”, el conductor és molt espavilat va avançant i al mateix temps recollint paquets i comprant coses que li deuen haver encarregat. Quan arribem a la primera parada de descans, veiem que tots els cotxes paren, però nosaltres seguim, el conductor parla amb un militar del cotxe del davant i el seguim, sols quedem quatre cotxes, dos de militars, un on hi va un ministre i nosaltres. Parem a dinar a un lloc semblant al d’ahir, però en comptes d’arròs ens donen espaguettis, verdura i peix, tot en el plat d’alumini. Continuem el viatge plovent , intensament, fent la xim-xim i estonetes de sol. Trobem parts de la carretera negades. Quan parem fem fotos als pescadors que en una mica d’aigua marró hi pesquen uns peixos grossos. El nostre conductor porta un mocador dels multiusos que li serveix tant per aixugar el vidre del cotxe, ja que se li ha fet malbé un neteja parabrises, com per aixugar-se ell i les sabates. Arribem a Silchar a les 5, el cotxe ens deixa al mig del caos i agafem un rishaw fins l’hotel. Sopem en un restaurant davant mateix on hi ha una colla de dones i nens que celebren l’aniversari d’una d’elles, ens conviden a pastís. Abans d’anar a dormir ens diuen que la carretera que havíem d’agafar demà ha desaparegut sota l’aigua o sigui que hi haurà canvi de ruta, veurem que serà.
Curiositats: per les carreteres hi ha rètols de tant en tant referents als accidents i a la conducció, sentencies divertides com: “Un gat té 7 vides, però tu sols una”, “Drinking whisky, getting risky”, “Els veins t’agrairan poder tornar a veure als seus”...
Com que la carretera havia desaparegut i l’altre no era segura, segons en Michi hi havia guerrilla, farem una gran volta i entrarem en un estat que no estava previst, el de Meghalaya. Tot el dia carretera i manta, plujes, embussos, estones de sol i algun que altre sotrac. El paisatge molt verd, muntanyós i tropical, boires que pugen dels boscos. Parem en un lloc des d’on podem veure Bangladesh. Dinem a Shillong la capital de l’estat en un restaurant xinès on hi ha uns lavabos molt curiosos, hi ha tots els sistemes i sense portes, un al costat de l’altre. Hem passat per pobles amb mines de carbó a cel obert, hi havia piles del mineral i camions carregant, encara que era dificil de veure les boques de les mines. Molts camps de té, generalment a les faldes de les muntanyes, però en auesta àrea son en camps plans, es veu que el té d’Assam és molt bó i conegut. Dormim a Gwahati, la capital d’Assam, arribem una mica cansats de tant cotxe.
Sortim a 2/4 de 6, ja que encara ens queda un llarg trajecte, uns
A primera hora ens dirigim a Khonoma, el poblet de la tribu dels anagamis, ens rep el cap de la tribu i ens ensenya el poblat. És al cim d’una muntanya, com tots els altres, la porta d’entrada és feta de pedres grosses, una sobre l’altre, sense ciment. N’hi ha una de grossa gravada i pintada amb els símbols de la tribu, un cap de miton, que és una barreja de búfal i vaca i un home amb un gran barret de banyes, i símbols rodons. A les façanes de les cases hi ha cranis amb banyes penjats a l’entrada, com més importants són els que hi viuen, més cranis tenen. Hi ha dos o tres forts de vigilància i al mateix temps són el lloc de reunió dels homes. Les places són circulars amb pedres a les vores, n’hi ha 3 on juguen els nens a pilota. Veiem les cases, fem fotos a la gent i a tot el que veiem, ens porten a una casa on tenen objectes antics, on hi ha una escopeta que fa uns dos metres d’alçada i pesa moltíssim. Veiem homes fent cistells de bambú. Parlem amb unes noies que estan fora de l’escola. La vegetació de les muntanyes és espectacular i frondosa, a la vall hi ha camps d’arròs esglaonats, que donen un color verd molt viu al paisatge. Plou una mica i hi ha boira entre les muntanyes. Molt interessant. Ens acomiadem del cap, que anava fumant maria i mastegant betel i tornem cap a Kohima. Passegem uns minuts pel mercat, veiem granotes, cucs, cargols i verdures. Esmorzem i amb cotxe cap a Mokoshung. Fem les típiques parades, té, dinar i problemes intestinals. Mentre en Juan corre a buscar un raconet, l’Àngel i jo anem caminant per la carretera, sorolls desconeguts i forts cants de cigales, una vegetació exuberant. En una paradeta d’un mercat compro una fruita totalment nova per mi, rodona i groguenca i a dins té moltes llavors petites, no és massa dolça, en Juan diu que és de la família de les figues, ves a saber. Quan arribem als pobles on dormim, hem d’anar primer de tot a la policia per registrar-nos i al entrar al poble, generalment el més gran, parar-nos a la barrera i deixar una fotocòpia del permís i els números dels passaports i visats, estem totalment controlats. En una barraqueta hi ha el policies i la barrera és un gran bambú pintat de colors i lligat amb una corda a un contrapès en un costat, un policia aixeca i baixa la barrera cada cop que passa un cotxe. Per les carreteres veiem famílies, on les dones van carregades amb cistells a l’esquena de forma cònica o de panera i plens de troncs de bambú, verdures, herbes i no sé quantes coses més. Els porten subjectes amb una cinta al cap, com una diadema. Els homes porten l’escopeta o el matxet i els nens mandrons. Són molt alegres, sobretot les dones i els nens, de seguida riuen. Hi ha moltes tribus, passem pel territori dels lothas, on trobem un grup de dones que es diuen “elegance womwn association”, que et renten el cotxe a canvi d’un donatiu per recollir diners per ajudar als lothas, parlo una estona amb la presidenta i la vicepresidenta.
L’endemà sortim a les 8 per visitar el poble de Logkhum on hi viu la tribu dels Aos. Ens rep també el cap, aquest porta una manta vermella i negra amb una franja al mig, és el vestit típic. Caminem pel pobla que ja està modernitzat, queden algunes cases de bambú i fusta, però rés més. El més interessant és la visita al savi del poble, un senyor molt enginyós i amb una filosofia personal, un inventor. Treballa molt bé la fusta i el metall i a més fa estris enginyosos i de profit. A l’entrada de la casa te un dipòsit amb un nivell pintat que indica, segons els litres que hi ha fins on arriba l’aigua. A la cuina rodejant el foc a terra hi ha uns tubs plens d’aigua que al escalfar-se amb el foc donen aigua calenta a tota la casa. Parlem amb ells per mitjà d’una noia que ens acompanya i fa de traductora, ja que cada tribu te una llengua pròpia, encara que gairebé tots saben la llengua comú que és el nagamees. Ens pregunta d’on som i de que treballem i llavors ens explica que a ell la fusta i el metall li parlen, o sigui que ell no és l’autor de les coses que fa, sinó el mitjancer. Ens ensenya la casa i el seu taller, tota l’estona té el seu net a la falda i al marxar em regala una fusta que va fer per una trobada on hi ha el nom del poble i un mapa petit. A cada un de nosaltres ens dona una agulla de pit feta de bambú. En sortir anem cap a l’església on fan la missa, els pastors són baptistes i surten a saludar-nos, la gent va arribant i es pensen que som missioners o quelcom semblat, ja que ens donen la mà abans d’entrar, podem veure la gent que hi va, els més ancians encara porten les robes tradicionals, els homes la manta vermella i les dones amb una que fa de faldilla i és de colors i una altra blava amb ratlletes negres per tapar-se el cos, les que tenen porten collarets que han passat de mares a filles i algunes porten les orelles amb grans forats, però sense les fustes que hi duien abans. Els joves ja van vestits amb texans i camisa i les noies igual pantalons o faldilles i camisa o jaqueta. Estem una estona esperant els cants, però el predicador no para de xerrar i marxem. A l’interior de l’església encara es posen els homes a un costat i les dones a l’altre, les famílies amb nens al davant. Tots porten la bíblia a les mans. No gaire lluny de l’església hi ha un porxo on a sota hi ha un gran troc buit i amb cap i cua de tigre, te un forat rectangular en tota la seva llargada. Es diu longtram i es pica amb uns troncs, serveix per avisar, d’una tribu a l’altre, de qualsevol esdeveniment o perill, també l’utilitzen per les festes per acompanyar les danses. Tornem a dinar a Mokoshung a dinar. Per la tarda anem a un museu on hi ha robes , joies i estris de les diferents tribus. Una col·lecció important, ja que encara no havíem vist res sobre aquest tema. Comprem una manta de les que porten els homes. La senyora que porta el museu em regala una agulla que és un estri que els guerrers portaven a l’esquena per a posar el ganivet.
Pel matí anem al mercat del poble, hi ha moltes verdures diferents de les nostres, uns carbassons amb punxes, un altra amb forma de codony, mongetes tendres molt llargues de mig metro gairebé, una semblant a l’albergínia, però molt petita, com uns tomàquets verds amb cua. De cucs n’hi ha de blancs i de color, tots ben grassets i alguns encara a dins del capoll. A les 8 sortim cap a Mon. Travessem muntanyes i més muntanyes, per anar més ràpid agafem una drecera, que és un camí tant estret i rodejat de vegetació que sols hi passa un cotxe i amb prou feines es veu el camí en alguns trams. Hi estem unes 4 hores, ens creuem amb dos camions, un que estava carregant llenya i un cotxe, cada cop ens hem de posar dins la selva de plantes per poder donar pas. Parem a dinar en una casa al costat del camí, allà ens bullen una verdureta que en Michi ha comprat al mercat, per acompanyar en mengem una de crua que és com una mongeta plana amb les vores dobles i arrissades. Els de la casa són un matrimoni jove amb un fill, dinem a l’entrada rodejats de natura, és la part baixa de la muntanya i fa molta calor i humitat. Deixem el territori dels Aos i ens endinsem al dels Konyac. El paisatge continua exuberant i verd, subtropical, molts plataners i com palmes molt grosses, també hi ha algun pi que te l’agulla de la pinassa molt llarga i prima, que els hi dona un aspecte diferent. A dalt de les muntanyes es veu la boira, fins allà hem d’arribar, ja que tots els poblats estan a les cimes. Abans d’arribar a Mon, visitem un poblat més antic que el d’abans, està ple de canalla, les cases són de bambú i les teulades de fulles de palma, n’hi ha molt poques amb uralita. El lloc on es reuneixen els homes de la tribu és de fusta, amb uns llargs troncs que fan de banc, tenen 1 metre d’amplada o més. La fusta de les bigues i de l’entrada estan gravades amb escenes d’homes i animals, tigres cocodrils i d’altres. Al costat hi ha el longtram. Els nens en segueixen i juguem amb ells, riuen i corren. Encara hi ha alguna dona vella que porta els botons de bambú a les orelles i van carregades de collarets. La gent del poble està seguda al davant de les cases i del lloc de reunió. Continuem cap a Mon, en arribar ens registrem i anem cap al lloc on dormirem, avui és una residència on hi va gent de l’exèrcit o polítics. No hi ha cap endoll i la llum va i ve, a les 6 la tanquen fins l’endemà. Habitació amb mosquitera i espiral pels mosquits. Habitació i bany separats per un petit balconet.
Al despertar és de nit, però en menys d’un minut ja és de dia, són les 5 de la matinada. Miro per la finestra i veig el cel vermell amb alguns núvols, les cases del poble i els cims de la muntanya, sota nostre una boira espessa. A les 6 no es veu res, la boira ho amaga tot. Esmorzem i anem cap a un poblat dels konyacs que es diu Shangnyu. Deixem el cotxe, ja que la carretera està plena de fang i amb uns xaragalls profunds fets pels camions. Quan arribem preguntem pel Angh, que és el rei. Trobem a la seva dona, que és la reina i a la seva jove, la princesa. El rei de la tribu pot tenir fins a 4 o 5 dones, aquest no sabem quantes en te. Les cases són rectangulars i molt llargues, fetes de bambú amb la teulada de fulles de bambú i palmeres estrellades. Mentre esperem al rei, s’uneix al nostre grup tota la canalla que no és a l’escola i algun home gran. Veiem que s’acosta un home vell, tatuada la cara de blau, amb unes arracades en forma de flor i un barret, porta un bastó gravat i pintat, aquest és el rei. Al cap d’una estona n’arriba un altre del mateix estil, aquest amb unes banyes petites per arracades. Al pit es tatuen unes ratlles en forma de V i per cada enemic que maten n’hi afegeixen una altra. També es tatuen les cames i braços, les dones les cames de genoll en avall si estan solteres i les casades per sobre els genolls. Ens obren una casa museu on es troba una fusta grandiosa tota del mateix arbre on hi ha gravades figures humanes i animals, segons diu la llegenda la va portar algun deu, ja que no es coneixen arbres tant gruixuts, també hi ha armes, un tros d’avió, un llit de rei, el tron i cranis amb banyes de mitun. Continuem visitant el poble i entrem a la casa més antiga on hi ha un home molt vell i molt prim està arrupit en un recó i sols porta un pantalon curt molt vell lligat amb fils de bambú, va tot tatuat. L’Àngel i en Juan li compren uns matxets per tallar bambú, tenen un mànec de fusta llarg i la fulla d’un pam, són autèntics ja que els havia fet servir ell. La casa és fosca, amb un foc a terra i a sobre uns prestatges que pengen del sostre per posar-hi els estris de cuinar i les coses que s’ha de secar, a les parets hi ha els plats, tasses i altres estris penjats. L’habitació amb un llits de fusta i a l’entrada el moble de picar l’arròs, una planxa de fusta amb forats. Seguim caminant i descobrint un poblat que encara és bastant autèntic, encara no hi ha arribat els baptistes. Comença a ploure i retornem al cotxe, de nou a Mon i cap a Longmen, dinem pel camí fent pic-nic en un revolt de la carretera on baixa una mica d’aigua que canalitzen amb una canaleta de bambú per poder utilitzar-la per rentar-se, cuinar i beure. Les dones la transporten dins de grans tubs de bambú. Passen homes amb búfals i vaques, dones carregades de bambú sec, verdures, brots de bambú... A mig camí estan enquitranant la carretera, una bona colla de gent, les dones engrunant les pedres, uns homes raspallant el terra per així poder posar la barreja de terra i quitrà, els que treuen les herbes, els que fan la barreja i els que acompanyen la pisonadora i la van secant. Veiem alguna pedrera on des de dalt de la muntanya van tirant les pedres a la carretera i els que estan a baix les recullen i les apilen. Una hora més de camí i ens plantem al poblat, només parar ja tenim els nens al darrera, l’Àngel els hi fa sorolls i ganyotes i no paren de riure i de seguir-lo. El fill del rei ens ve a saludar junt amb els seus homes, tots porten les mans brutíssimes, quasi negres. Es veu que estan renovant les cases i els teulats, cremant les fulles velles i preparant les noves. És un treball en cadena, les dones agafen les fulles de tres en tres i les subjecten amb fustes per la part de la tija i llavors les lliguen amb fils vegetals, els homes a dalt del teulat les van col·locant i enganxant, llavors un les va tallant perquè quedi tot al mateix nivell. Visitem la casa del rei, molt gran, amb dues cuines, una per la família i l’altre pels convidats, amb una gran terrassa sobre la muntanya. Moltes llances de diferents formes i decoracions, estris de recol·lecció i el que hi ha a totes les cases. A l’entrada de la casa hi ha un grup de dones preparant les fulles pel teulat. Tenim sempre molts observadors, generalment petits, que porten el seu germanet o germaneta penjat a l’esquena, veus uns pila de cares aspectants i amb moltes ganes de jugar. Anem a l’edifici del consell on a l’entrada hi ha una gran taula de pedra, que diuen que és on ara deixen les coses abans d’entrar, però abans hi deixaven els caps tallats dels enemics o d’animals. A dins hi ha gravats i cranis amb banyes de mituns i altres animals. En un quartet fosc hi tenen un tronc buit en forma de caixa ple de calaveres humanes, eren dels enemics que havien passat per la mola, antigament les penjaven a l’entrada de les cases, però ara no els hi permeten. A fora hi ha un petit mirador sobre un arbre amb una escala i una plataforma de bambú. Una corda llarga lligada a unes pedres fa de gronxador per la canalla. L’Àngel i els nens no paren de jugar i s’empaiten, corren i riuen. En aquest poblat hem vist més vida que en el d’aquest matí, potser perquè la gent estava al camp i els nens a l’escola.
Avui de bon matí tenim la casa plena de venedors, porten collarets, bosses, màscares i estris de fusta i bambú, les dones de la casa ens porten al primer pis i ens ensenyen robes que fan elles i collartes, comprem la faldilla típica de les dones Konyac i un collaret. Visita al mercat i carretera cap a Diburgat. Deixem ja Nagaland i anem cap a Assam, en entrar-hi la cosa canvia, comença el caos, és el territori que més recorda l’India, gent, vaques, rishaws, porcs, cabres, cotxes, soroll i brutícia. A Nagaland poca gent, molta natura, pocs poblats i silenci, sols sentíem els grills i les cigales. Pel camí tornem a veure molts camps de té i puc fer unes fotos d’unes noies que n’estan recollint. Dinem, anem a correus i a internet, però sorpresa, no funciona!!! Potser més tard, ens diuen. Passegem pels voltants de l’hotel Eden End, hi ha una gran àrea de mercat, els carrers bruts i plens de gent, un dels carrers l’estan asfaltant, per això hi ha fum, soroll i molta gent badant al costat d’uns pots negres on escalfen el quitrà amb una gran màquina que treu foc, altres carrers estan tallats. Entrem al mercat covert i sembla una cova de lladres, fosc amb molts cistells penjats pel sostre, teranyines i molts homes, les parades pel terra i moltíssimes balances. També hi venen verdures i altres coses. Internet no funcionarà fins demà, si hi ha sort. En vista de l’èxit anem a prendre un cafè i tornem a l’hotel. Telefono a en Xavier des d’una cabina de l’hotel per dir-li que les comunicacions van molt malament i ens és impossible enviar correus, però que tot va bé, estic més tranqui-la.
del davant sobre els taulons i poc a poc el baixen. S’acaba l’aventura per avui. A Sortim cap a Along. El paisatge és molt bonic, la carretera va seguint el riu, al contrari que a Nagaland on anavem per dalt de les muntanyes, per aquí anem per les valls. La vegetació és similar, plataners, palmeres de tots tipus, bambú, arbres i algun camp d’arròs. Ja tornem a la pau de les muntanyes i deixem el caos de les planures. Visitem un poblat de la tribu Adi Minyon. Les cases estan construïdes sobre pilans, com els graners, a sota hi guarden la llenya i els animals. Són més quadrades i força grosses. A la terrassa hi veiem dones teixint, anem a veure alguna i comprem una roba. A l’hora que hi anem no hi ha massa gent, la majoria dones, grans i joves i alguna criatura. Uns quants homes arriben a dinar. Fem tota la volta i marxem. Dinem pel camí i a les 2 arribem a Along. Deixem les bosses a l’hotel i busquem un lloc d’internet, com que no tenen llum, ens conviden a beure te i ens diuen que tornem dins d’una estona. Passegem pel mercat, que no té massa interès, entrem a alguna botiga i quan ve la llum tornem a internet i ens posem al dia de noticies i enviem noticies a la família i amics. Com que l’altre dia parlant amb en Michi ens varem assabentar que cap al nord hi ha un monestir budista, que és el més gran de l’India, estem mirant de poder reorganitzar el viatge i poder-hi arribar. Ens han de donar permís i hem de guanyar algun dia per poder arribar a l’aeroport al menys 4 hores abans de que surti el nostre vol. Avui ens reunim tots tres amb mapes i itinerari per veure que podem fer. Sortim de bon matí cap a un poblat dels Adi Gallong, primer recollim a un noi que ens farà d’interpret, ja que els dos que portem no saben la llengua per poder entendre’ns amb la gent gran, els joves parlen hindi però els vells no. Les tribus Adi tenen un llenguatge comú i cada tribu un de propi. El poblat és bastant original, primer pels graners, amb dos pisos de sota a l’aire lliure i les cases grans i quadrades, algunes molt petites, que sols són habitacions, ja que s’els hi ha fet la casa petita i construeixen sols una habitació a part. Trobem un home que porta el barret tradicional de la tribu de forma ovalada, fet de bambú i duu una escopeta i un matxet amb una funda de bambú, però un polo de no se quina marca, que trenca l’encant. Es posa bé perquè li fem fotos. De la casa surt una dona gran amb molts collarets i arracades, es posa al meu costat, com si fos la meva ombra. Una dona més jove es posa el vestit de cerimònia que vesteix cada any pel Festival, és blanc i negre, està compost per un galé o faldilla, un cos i un fulard a conjunt, també porta un gran collaret. Entrem a dins d’unes cases, la cuina té un racó on hi deixen els cranis dels animals que maten, com ofrena als déus. Els fills quan es casen es queden a la mateixa casa on afegeixen un foc nou i una habitació. El guia ens explica que els animistes tenen el sol i la lluna com a divinitats, ja que un vigila de dia i l’altre de nit. Durant la vida no et castiguen però a la mort et passen comptes. Creuen que tot té un esperit, els animals, els arbres, el riu, les flors, les muntanyes... El tigre té un esperit molt fort, per això no el poden matar i si ho fan han de fer molts sacrificis d’animals, ritus i celebracions per apaivagar la seva ànima. Deixem el poblat ai anem cap a un altre, el de Kabu, està al costat d’Along i com a interessant trobem un pont fet de bambú. La forma és semicircular i per passar a la base hi ha quatre trossos de bambú tallats. Caminem una estona pel pont, però com que no arribes a tocar els costats amb els braços oberts, et dona inseguretat, a més de que les canyes estan a mig pam una de l’altre i si et desequilibres potser que no trobis un punt per aguantar-te, està tensat per cables metàl·lics. Pels pobles hi ha tota mena d’animals domèstics caminant al seu aire, els porcs són negres amb una ratlla o taca blanca. Tornem a Along, deixem al guia i a fer camí per poder arribar a Ziro i anar guanyant temps per anar al monestir. Dinem pel camí, comprem pinyes en una parada que només venen aquesta fruita, ens en tallen una allà mateix amb un matxet, és boníssima, la millor que he menjat a la meva vida, potser és que tinc gana, ja que està una mica calenta, però és molt dolça. Cap al final de trajecte, tot entre muntanyes, comença a ploure i l’aigua baixa per tot arreu, de tant en tant hi ha esllavissades que poden tallar la carretera, anem darrera d’un convoy militar, per alguns llocs l’aigua cobreix les rodes del cotxe, el camió del davant s’atura i creiem que ja no podem continuar, però el problema era que hi havia un camió espatllat i la vora de la carretera estava molt malament, la maniobra era perillosa. Ho aconseguim i al cap d’una estona para de ploure i arribem al pla.. Dormim a Likabali en un hotel molt cutre, no hi ha lavabo ni dutxa, és brut i les finestres no tanquen o no tenen vidres, els llits tenen una mena de llençols i mosquiteres de color indefinit i plenes d’insectes morts i enganxats. El llum és de generador sols n’hi ha de Marxem de bon matí en direcció a Hanagar, per desviar-nos cap a Ziro, fins a la desviació la carretera va paer la planura, hi ha rius de gran amplada, no massa fondos i amb molta sorra, lloc propens per a inundacions. En arribar al creuament deixem a en Billong, ja que va cap a Diburgahr on diu que ha de trobar a un grup de gent que ve a fer turisme. La carretera comença a pujar ja que Ziro es troba a Desprès d’esmorçar sortim cap als poblats, estan molt a prop, el cotxe ens deixa en el camí i continuem caminant, ens esperarà a l’altre costat. Com a tots els poblats hi ha l’àrea dels graners, les cases són allargades de bambú i fusta, les teulades de llauna, la majoria, les originals eren de bambú obert i aplanat, estan una al costat de l’altre formant un carrer, per la part del darrera tenen una mica de jardí i l’hortet. Escales per entrar, ja que estan elevades del terra per pilons de fusta, a sota hi guarden els porcs. Tenen petites terrasses al davant i al darrera. Com que són animistes, es veu de tant en tant, a l’entrada d’una casa uns amulets fets de canya de bambú amb plomes d’au i algun ou, les que són més recents tenen sang fresca d’algun animal, gallines o pollastres si són problemes senzills i de mithun si són més complicats. Tenen també un lloc de reunió dels ancians per prendre decisions i discutir problemes, és una plataforma de taulons de fusta sobre una base de ciment. Les dones grans porten els botons de bambú al nas i el tatuatge a la cara, les joves no. Fem fotos i entrem a una casa. El senyor porta un monyo al davant del cap, que es veu que és tradicional. Es posa el barret de bambú típic de la tribu i ens ensenya el “taparrabos” que portaven abans els homes. Veiem la casa, fosca com totes i seguint les mateixes pautes, entrada amb tots els estris, habitacions, cuina i terrassa. Visitem uns 3 poblats i veiem dones tallant, recollint i garbellant l’arròs. Pugem a un turonet des d’on es veu tota la vall, però el dia és gris i plovisqueja. Anem a un museu per veure si trobem llibres que parlin de les tribus, però estan en un armari tancats i el senyor que té les claus està de viatge i no el poden obrir. Ens quedem amb les ganes, coses que passen a l’India. Parem a una llibreria i no trobem res. Desprès de dinar anem a visitar el poble de Hong, el més gros. Igual que els altres, alguns borratxos i homes jugant a un joc d’apostes amb uns daus molt grossos de figures i un drap al terra amb les figures dels daus. Es veu que el “priest” o bruixot ha dit que avui no han de treballar al camp, perquè així demà farà bon temps. Volíem veure una celebració animista, però no ha estat possible. Com que és aviat anem a un lloc del govern on fan artesania, veiem teixir, fer alfombres, fusteria i la botigueta, res de bo per comprar. Passegem per Ziro fins que es fa fosc. Sortim cap a Itanagar, la capital d’Arunachal, la mateixa carretera. Sembla que ja hem acabat amb les tribus de les muntanyes, si tot va bé anirem a Bomdila i a Tawang on hi ha el monestir budista i les tribus dels mompas. En Michi ja té el permís, però el que falta ara són els hotels. Veurem que passa, per això anem a Itanagar, que és on té l’oficina i de passada vol fer una repassada al cotxe, ja que el camí és difícil. Arribem a l’hora de dinar i ho fem al mateix hotel, que no està a la mateixa capital sinó a Naharlagun a uns Sortim cap a Tezpur per anar a Bomdila, sembla que al final es va aconseguint el propòsit, tenim el permís i els hotels amb una mica de sort els trobarem en arribar-hi. El camí fins a prop de Tezpur és recte i la carretera ampla, encara que sempre hem d’anar esquivant animals, obres de reparació, bicicletes i persones. Veiem dos camions bolcats. Creuem la frontera i dinem abans d’enfilar la carretera de muntanya que va canviant a poc a poc, desapareixen els plataners i palmeres, és verd i espès, estem a la serralada de l’Himalaya. El poble està a Sentim els grills i el soroll de la gent llevant-se, són 2/4 de Retorn cap a Bomdila. Fa solet i podem veure millor les muntanyes que ens rodegen i els colors són més vius, fem moltes parades per gaudir del paisatge i fer algunes fotos. Ens aturem en un poble per veure com són les cases i com viu la gent. Les cases estan vallades i els carrers són estrets, uns nens ens segueixen, hi ha banderes budistes i com uns petits molins d’aigua. Parem en un salt d’aigua “Jang waterfall” A dalt al pas, baixa la boira i tenim més visibilitat, podem veure les muntanyes enfarinades que rodegen el “paradise lake”, són de pedra pelada. Els cims que podem veure estan nevats. Al baixar trobem uns Avui tornem a Gwahati, la capital d’Assam. Sortim aviat ja que el viatge és llarg, unes 10 hores. Quan passem pels pobles hi ha un caos impressionant, ja que és dissabte i estan preparant les festes d’un déu, estan construint estructures de fusta i recobrint-les amb robes de colors, com les llotges dels envelats. Camions plens de gent i alguna imatge de Parvati, però amb un altre nom, és un déu que té molts braços i està pintat de colors llampants. Es veu que quan acaba la festa la porten al riu i deixen que s’enfonsi. Gwahati està col·lapsada, embussos fins a l’hotel. Sortim a fer un volt i ens assabentem que hi ha hagut un terratrèmol al Pakistà i Cachemira, on nosaltres varem estar fa tres setmanes. En unes paradetes comprem els mocadors “multipurpose”, que serveixen per tot i són molt barats.
Esmorzem a les 6, ja que avui hem d’agafar un ferry que ens remunti pel Brhamaputra de Diburgar a Pasighat i surt a les 7,30. En Michi ens diu que hi ha vaga general a l’estat d’Assam i que podria ser que el ferry no sortís. De totes maneres anem cap al lloc des d’on surt el ferry i els que hi ha allà ens diuen que encara no saben si sortirà, però que esperem una mitja hora a veure com evoluciona la vaga.. Nosaltres, amb l’idea de ferry que tenim, no en veiem cap i ens diuen que és un vaixell de fusta pintat de color verd i blanc amb el motor ple de fils enganxats, on sols hi caben 2 cotxes de través i alguna bicicleta, la gent i els equipatges. Desprès d’esperar la mitja hora ens diuen que no sortirà, parlem i decidim fer-ho per carretera, encara que és molt més llarg, dormiríem pel camí i arribaríem demà. De tornada passem per l’hotel, ja que en Michi volia trucar per anul.lar les reserves de l’hotel que teníem previst. Mentre esperem asseguts al cotxe i veient als guàrdies que es passegen pels carrer arriba un home amb una moto i parla amb el nostre xofer, que marxa corrents escales amunt dins l’hotel, pensem que s’ha desconvocat la vaga. Al cap d’una estona baixen i ens diuen que tornem al lloc on surt el vaixell. Quan arribem veiem un altre vaixell, molt més petit amarat al costat del ferry. En Michi ens diu que el propietari de la barca s’ha ofert a portar-nos, quedem una mica sorpresos, ja que no sabem com hi posaran el cotxe, ja que no hi cap, ni te plataforma per pujar. Ells diuen que molt fàcil, primer pujaran el cotxe al ferry i amb dos taulons el traslladaran a la barca on han improvisat uns taulons que s’aguanten amb una pila de trossos de fusta de diferents mides i un tauló perpendicular per arribar a l’alçada del ferry. Comença l’espectacle, el cotxe puja al ferry i amb les rodes pels taulons avança a poc a poc cap a l’altre barca, catacloc, ja és a sobre la barca, els dos s’han mogut de tal manera, que pensàvem que queia a l’aigua, però no, ja està a dalt, li posen unes falques a les rodes i el lliguen per sota amb una corda. Cotxe carregat i nosaltres cap a dins de la barca, sortim a ¾ de 9. El riu és molt gran, en alguns llocs gairebé no veiem les vores, ens creuem amb barquetes de pescadors, ocells, anecs i cap al final vaques i búfals que estan dins a les parts més sorrenques. Estem 7 hores, nosaltres seient per aquí i per allà, passem de molt sol a pluja i boira. Tenim uns taulons per seure, una mica incòmodes. En la barca hi ha una part coberta on hi van 3 passatgers, en Billong i el que te cura del motor. Hi ha un cuiner que els hi fa un peix al curry i arròs, fa molt bona olor i en comparació amb el nostre dinar, un mini entrepà de pa de motllo, ens fan molta enveja. Hi ha un altre home que porta el timó, que va a dalt de la part coberta i un altre que es dedica a treure aigua de dins la barca, agafa cordes i va amunt i avall. Quan arribem a Pasigaht, s’ha de treure el cotxe, ja que no hi ha una vorera del riu alçada, queda un metre per sobre el nivell. Baixem de la barca i veiem gent que esta jugant a cartes i per allà asseguts vora el riu. Uns quants venen a mirar. Els de la barca marxen i al cap d’una estona tornen amb dos taulons i tornem-hi, a fer equilibris amb el cotxe, encaren les rodes
És el darrer dia de la nostra estada als Territoris de nord-est, anem al Museu estatal, pedres esculpides representant els déus de l’hinduisme, cases tribals i estris de feina i de casa, robes i ornaments representant el territori d’Assam. Direcció a l’aeroport ens desviem per anar a un temple hindú. És impressionant està atapeït de gent i paradetes on venen robes brillants i pols de pintura de colors per posar-se al front o pintar les imatges del déus, reproduccions dels déus de tots colors i mides, retratets en marcs petitons i moltes coses més. Veiem santons pintats i mig despullats, pobres demanant caritat i persones resant i pintant les estàtues o pedres esculpides dels déus. Ens descalcem per entrar, com sempre. Mil cares i colors, ho vols veure tot i fotografiar-ho, però no és possible tenim poc temps i ens hauríem d’asseure a les grades i passar hores mirant un per un tant persones com arquitectura i escultures. Alguns porten cabres, coloms, gallines, ànecs i algun bou per sacrificar, també van pintats. Seguim a la multitud, arribem al lloc on es banyen i purifiquen. Fa molta calor, però tot és tant impactant que no la notes fins que et pares i el sol t’escalfa el cap. Costa una mica assimilar tant impacte visual, mentre viatges acumules imatges i sensacions, que al tornar a casa van sortint de mica en mica i ho revius. Pugem fins a un turonet per tenir una bona vista del Brhamaputra i de Gwahati, ens acomiadem de la regió i cap a l’aeroport.
Escribe un comentario
Los comentarios están cerrados